Ja no et pots fiar ni del peix blau, que tan bo deien que era. Si el peix és dels grossos -per exemple, la tonyina- concentra molt mercuri perquè és al cim de la cadena alimentària. Hauríem menjar krill -aquesta gambeta de l'Antàrtida- o, millor encara, plàncton i posar-nos tan esvelts i sans com una balena blava. Alguns cuiners tecnoxupis ja serveixen el plàncton com si fos menjar (per a persones). El segó tampoc pot ser dolent: preguntin a les gallines. Ha passat el mateix, però al revés, amb el cafè, que diuen que és boníssim per al fetge i contra la síndrome de la mort sobtada, no la conec i espero que no me la presentin.

També diuen que una mica de tabac és bo per a l'Alzheimer (per no contreure'l, vull dir). Però jo no vaig començar a fumar per protegir el meu cap, sinó per lligar com Humphrey Bogart. Sembla que la clau és la moderació, però ¿per què vols un vici si després te'l fastiguegen amb la clerical i dietètica moderació? Torno al cafè i veig que un dels estudis favorables (està involucrat en l'assumpte fins i tot un Imperial College of London) s'ha publicat a Annals of Internal Medicine. Comprovo que és una revista respectada, els grans laboratoris inverteixen quantitats colossals en investigació, però sis vegades més en publicitat, que és la que et fa creure que aquesta crema facial desafia el temps i que el teu detergent té el poder blanquejador d'una supernova.

Pel que fa al col·legi imperial, britànica era l'armada que va atacar la Xina dues vegades i li va imposar el consum d'opi perquè els xinesos no gastaven un iuan en roast beef i altres delícies de la gran cuina anglesa. També els van vendre aigua de foc als indis, ho vaig veure en una pel·lícula. Això sense comptar la rosella afganesa que va bé, gràcies, des que els exèrcits occidentals treballen per l'estabilitat (del comerç). La qualitat de l'esperma també és indici de bona salut i el millor, a Espanya, és al nord-oest, fins i tot entre els addictes a l'heroïna. Del que s'infereix que més val ser gallec que virtuós.