Si una cosa té Pilar Abel és que passarà a la història. Potser és l'únic que pretén, tot i que mai ho arribarem a saber perquè escoltant-la una breu estona o fent un repàs a la biografia, un ja s'adona de les seves contradiccions, conscients o no. Ha passat a la història perquè ha aconseguit fer exhumar el cos d'un geni universal. Ens ha tingut entretinguts a tots deu anys (des d'aquell primer dia que se li va acudir fer públic que era la filla de Dalí). Hem estat distrets especialment les darreres setmanes gràcies a una jutgessa que li ha fet cas i que, potser, també només pretén passar a la història. El més sorprenent de tot és la rapidesa amb què s'ha mogut el procés. Ordre judicial, recurs de la Fundació, roda de premsa de l'Ajuntament esgrimint impossibles i exhumació. Ja està. Vint-i-dos dies. Només 22 dies, que tractant-se d'un procediment judicial, és el mateix que tarda un llamp a caure. Com s'explica tanta pressa? Sospito també que les traves que semblava que estaven posant tant l'Ajuntament com la Fundació no van ser tantes i que els seus responsables, potser contaminats pel surrealisme dalinià, en el fons estaven esperant una oportunitat com aquesta per viure en pròpia pell una història excepcional. Només calia veure la cara de l'alcaldessa, Marta Felip, i de l'embalsamador, Narcís Bardalet. Ho deien tot.
