Fa pocs dies va passar per Madrid Andrea Schaechter. I qui és aquesta senyora?, es deuen preguntar. Doncs la responsable de la missió del Fons Monetari Internacional per a Espanya. I no se'n va anar per les branques per explicar les reformes que ha d'emprendre l'economia espanyola. Especialment, en una matèria sensible: les pensions.

Schaechter va dir que no només li semblava bé que la pujada anual de les pensions s'estabilitzi en un 0,25% anual, sinó que va obrir la porta a anar més enllà, com apujar l'edat de jubilació més enllà dels 67 anys. No gaire lluny d'aquí podem trobar exemples, en aquest sentit: el govern conservador britànic, dirigit per Theresa May, va confirmar aquesta setmana que l'edat de jubilació al Regne Unit es retardarà dels 67 als 68 anys.

I és que, en el cas d'Espanya, les rigideses són clares i de doble via. D'una banda, hi ha un problema de despesa: la guardiola de les pensions acumulada en època de bonança està a punt de desaparèixer, mentre entren en el sistema pensionistes amb prestacions cada vegada més elevades (en un context en què les millores sanitàries han permès allargar l'esperança de vida).

Però, sobretot, hi ha un dèficit d'ingressos. Malgrat que l'economia ha estat quatre anys en creixement, els ingressos de la Seguretat Social no augmenten d'acord amb aquesta millora, pel fet que part dels treballs creats són d'escàs rang salarial (com a conseqüència d'un model no basat en millores de la productivitat, sinó en tasques de mitjà i baix nivell -moltes d'elles, de caràcter estacional, com el turisme i l'hostaleria.

La conseqüència d'això serà, probablement, que no n'hi haurà prou amb millores mínimes de les prestacions per sostenir el sistema, sinó que caldrà retallar la quantia. Això no ho veurem encara en els mitjans, però visites com la de Shaechter ja preparen el terreny.