Quan s'arriba als 40, encara que no es noti o no s'hi pensi gaire, s'arriba també a un punt culminant. Ens sentim plens d'energia i el cap rutlla de primera. Hem après moltes coses i, encara que ens en quedin moltes més per aprendre, es produeix una mena d'ofuscació. Com si sentíssim que som els millors i no ens ho reconegués ningú. Per això apareix sovint a les converses entre els que quarantegen la teoria del tap. El tap és la generació més gran. Facin el que facin, se'n surtin o no se'n surtin, a parer seu els més grans sempre tapen.
Segons els defensors de la teoria del tap no es produiria mai el lliscament natural entre generacions. Per contra, tendeixen a oposar-les. Els noucentistes es cruspeixen els modernistes, i anar-hi anant. Les raons que provoquen aquestes ofuscacions són completament subjectives. Si un prova de mira-s'ho des de fora queda parat. Sol passar que qui més es queixa és qui millor se'n surt, en el curt termini, bo i entenent que això de sortir-se'n és molt relatiu.
Les generacions són com els esglaons d'una escala que anem pujant. Amb l'altura es guanya perspectiva. Sense arribar a l'últim esglaó no acabarem de tenir una idea clara, concreta i precisa d'això que és la vida. I en el lliscar de les generacions, en el frec de la convivència real, que no teòrica, ja no té cap importància ni el tap, ni l'ampolla, ni les bromeres de la joventut, aquest combinat d'enveja, de pressa i d'excés d'autoreivindicació.
Però, com deia algú, un no és responsable del que sent, és responsable del que fa. I abans que els tapats esdevinguin els taps de la generació següent, l'únic que importarà és el que hagin deixat. Si és que han deixat quelcom que valgui la pena preservar.
