En una carta que va escriure el 5 d´agost de 1937, l´oficial de l´exèrcit republicà Joan Sales explica que un dia es va acostar, juntament amb altres soldats sota el comandament del comandant Domínguez, al convent mercedari de Santa Maria de l´Olivar a Terol. A la caserna havia arribat la notícia que els anarquistes havien assassinat tots els frares i que també havien rematat els mossos i els jornalers del convent, treballadors que -en paraules de Sales- només arribaven «a calçar avarques», de tan pobres que eren. En creuar el portal de l´església, els oficials es van trobar amb un espectacle macabre: les tombes, profanades; els llibres, cremats; els cadàvers, escampats. «Havien col·locat dues mòmies al peu de l´altar major en actitud de casar-se -escriu Sales-; una altra, revestida amb una casulla, exercia de sacerdot que les unia en matrimoni, les mòmies restants es repartien al voltant dels nuvis com a testimonis del casament. algunes havien perdut l´equilibri i jeien a terra. Eren mòmies antigues, perfectament seques i ben conservades, com de pergamí». En el temple s´havia celebrat una orgia amb el vi dels frares, i el novel·lista català no deixa d´anotar, amb dolorosa ironia, que els anarquistes només havien respectat les botes de macabeu i de claret, «l´únic que els ha de semblar sagrat», ja que no la vida ni la dignitat dels morts.

Les cartes de Joan Sales al poeta Màrius Torres (Club Editor, 2014) constitueixen el testimoni d´aquesta època cruel que va ser la de la ruptura civil d´Espanya. Aquesta mateixa carta del 5 d´agost subratlla el contrast sorprenent entre el món en temps de pau i la bogeria de la guerra. «En una cel·la -escriu l´autor d´Incerta glòria-, vaig descobrir un llibre sobre el cultiu de les flors amb precioses làmines a l´acer que algun frare s´havia entretingut a pintar amb aquarel·la»; i va haver de deixar-ho corrent, segurament per la irrupció dels assassins. Entre les obres que havien sobreviscut a la crema, Sales va trobar dues col·leccions completes dels viatges del capità Cook, una edició moderna dels sonets de Petrarca, un volum escrit en hebreu -segurament, un llibre sagrat-, un tractat d´agricultura en català del segle XVII i una Summa Theologiae en llatí del segle XVI. Sense la ­guerra ni els odis ideològics, com hauria evolucionat el nostre país? És una pregunta legítima a la qual només podem oferir una feble temptativa de resposta. En aquells mateixos anys, uns pocs homes reclamaven sensatesa i ponderació; servei, reforma, tolerància i pau civil. Molts altres vivien la seva vida aliens al que es coïa realment en els despatxos de l´odi: uns per ignorància, altres per desídia o frivolitat. I hi havia qui es dedicava a dividir la societat en nom d´algun ídol més o menys abstracte: un ideal teixit amb l´ordit del mal. Es pot pensar llavors que l´Espanya republicana va ser destruïda pels excessos i la impaciència, per l´odi que es va anar imposant com una realitat enganyosa. L´historiador John Lukacs va escriure en alguna ocasió que, en un món aparentment tan materialista com el nostre, les idees compten molt més del que pensem. Són les idees les que determinen la nostra forma d´analitzar i interpretar la realitat que ens afecta. I són les idees fanàtiques i cruels les que destrueixen la societat.