El dimecres 19, a El País, Isabel Coixet publicava un magnífic article en el qual explicava el que tants hem denunciat en aquest país des de fa molt temps. Parlava de com els independentistes es consideren els representants de Catalunya, els defensors de les essències i tots els altres els que no pensem com ells som poc menys que uns feixistes. I això ho defensen amb arguments molt poc consistents, Espanya no és una democràcia, ens roben, ens esclafen, etc. Uns són els bons que en aquests moments ho dominen tot (el govern, els mitjans de comunicació en català, els espais públics, etc.) i als altres, els que pensem diferent, se´ns ha de fer callar, d´eliminar, per dolents. I dintre aquest marc donat el silenci que la situació present imposa als discrepants, als que no volen el blanc i negre dels governs català i espanyol, jo vull fer present la tasca de la gent que, tot i les dificultats, treballa il·lusionadament per donar sortides. I en aquest sentit haig de fer esment de l´acord entre el PSC i el PSOE en el qual es reafirmen en la reforma federal de la constitució. I els explicaré algunes de les coses que no es diuen a la premsa.

Deixa´m començar agraint a Miquel Iceta la seva aportació a la política catalana. Dissabte passat el PSC el va nomenar candidat a la presidència de la Generalitat per a les «properes» eleccions. Vaig escoltar el seu discurs d´acceptació i vaig quedar gratament sorprès. Primer perquè va presentar un programa de govern tot dient que tenia ganes de ser president per portar-lo a terme. Un programa de govern en el qual va fer un tast de les seves propostes, unes propostes per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa. Defensant els valors de l´esquerra i proposant col·laboració amb tots els altres partits i persones de centreesquerra. Va repassar els problemes del país, de la gent, des de l´ensenyament a la recerca i la innovació, passant per la sanitat i els servies bàsics com habitatge o serveis socials, per l´ecologisme i el feminisme, per les desigualtats i el dret a un salari digne, etc. I va parlar de Catalunya, d´Espanya i d´Europa. Un veritable i, per a mi, engrescador programa de govern progressista, una injecció de moral per als que creiem que Catalunya té dret a tenir un govern que es preocupi dels problemes dels ciutadans.

I no es va oblidar que Catalunya té un problema d´encaix amb Espanya. I Miquel Iceta, amb el suport del secretari general del PSOE, dissabte passat al Palau de Congressos de Barcelona, va presentar tot un programa. Calladament en Miquel ha liderat un programa pel reconeixement de Catalunya en la línia del catalanisme polític d´esquerres en tres punts clau:

1.- Una proposta sobre el reconeixement i la igualtat de drets de les diferents llengües d´Espanya, proposta ja presentada al congrés dels diputats pel grup socialista, proposta que va avalar Pedro Sánchez a la seva intervenció a Barcelona fent de teloner d´Iceta.

2.- Una proposta d´anul·lació de les sentències del franquisme entre les quals cal destacar la del president Companys, proposta que el grup socialista al Congrés del diputats s´ha compromès a presentar properament.

3.- Una proposta de reforma de la Constitució que té un document de bases (el document aprovat a Granada i reafirmat a la declaració de Barcelona firmada el divendres passat, 14 de juliol, a Barcelona) consensuat entre el PSC i el PSOE que està obert a les aportacions d´altres grups per arribar al consens necessari i que necessita d´un suport d´altres grups per poder posar-se en marxa.

Si al Congrés dels diputats el grup de Podem i les seves confluències, així com els grups catalans, bascos i alguna minoria més hi donen suport, aquesta seria una bona base per a la solució de l´encaix de Catalunya. Amb el benentès que si aquestes propostes tiren endavant aleshores sí que seria el moment de preguntar al poble de Catalunya (potser a tots els ciutadans d´Espanya, però podríem comptar els vots a Catalunya) si hi està d´acord. Diem no a un referèndum de sí o no sense contingut i sí a un referèndum de sí o no a una proposta escrita i concreta.

Un referèndum de sí o no en què es puguin usar tots els tòpics que denunciava la Coixet seria com el referèndum del Brexit, plantejat com un sí o no sense consensuar regles i que va acabar com va acabar. Al dia següent va quedar clar que molts arguments usats per defensar el Brexit eren falsos, els líders com Nick Farage varen dimitir i es varen desentendre de les conseqüències i avui al Regne Unit tenen un govern a la deriva amb una presidenta que no era favorable al Brexit intentant arreglar com pot el resultat d´un referèndum mal plantejat. Una cosa molt diferent va ser el referèndum del Quebec, que molts simplifiquen. El que es votava al darrer referèndum del Quebec era si s´estava d´acord amb un llibret d´un centenar de pàgines on s´especificava, cas de gua­nyar el sí, el camí a seguir que s´havia prèviament consensuat, des de què pagaria Quebec fins a com quedarien les infraestructures comunes i quines serien les relacions futures, etc. Això per a mi és un exemple de referèndum en què la demagògia no té cabuda o, almenys, se li fa la vida difícil. Per això també el referèndum que proposa Iceta em sembla una cosa seriosa en comparació a la farsa que ens proposen els independentistes per l´1-O. Els grans problemes tenen solucions complexes no miraculoses. Iceta, enmig del desgavell regnant, ens proposa un programa factible i coherent i jo escoltant-lo em vaig sentir com havent descobert una flor enmig d´un desert.