Es segurament una de les expressions llatines que més fem servir els juristes en les nostres demandes o escrits de contestació a les demandes. No tinc clar si aquesta expressió llatina ja apareixia al Codex Iustinianus, al Digesto o a les Institucions de Gaio, o possiblement sigui posterior.

La fem servir quan en consignar els fonaments de dret, és a dir, aquells arguments jurídics que venen a suportar la nostra pretensió fàctica, demanem que siguin d´aplicació aquells altres que, tot i no haver-se esmentat específicament, volem que siguin d´aplicació per part del Jutge o el tribunal, com si vulgarment diguéssim «i tots aquells altres que poguessin ser d´aplicació».

La raó de ser d´aquesta dita llatina és que el jutge, al qual se li sotmet la controvèrsia o litis, es presumeix que ja és coneixedor del dret, i que per tant, no és necessari invocar les normes jurídiques ni al·legar-les expressament, per quan ja són de coneixement del jutge, a diferència de les proves i les al·legacions de fet.

Cosines germanes d´aquesta coneguda expressió llatina serien «iudex iudicet secundum alegata et probata partium» (que el jutge jutgi segons les al·legacions i proves de les parts, i «da mihi factum dabo tibi ius» (dona´m el fet i et donaré el dret).

No amagaré la meva passió pel dret romà i per les expressions llatines, que sovint faig servir en els meus escrits, i que ens recorda com d´avançats estaven en aquella època i el poc que han canviat algunes coses. No obstant, el que vull comentar és l´excés a vegades, i en altres casos les carències, de fonamentació jurídica en algunes pretensions que es sotmeten als tribunals.

Deia el meu pare -il·lustre magistrat, només faltaria-, i així ho he sentit també de molts altres magistrats, que els advocats ens hem de centrar en les demandes a explicar els fets, de manera clara i detallada, i oblidar-nos d´emplenar pàgines i pàgines de fonaments de dret copiant extenses sentències que moltes vegades poc o res tenen a veure amb la qüestió de fons del tema. Fins i tot en aquells casos en que hi ha un component jurídic important, és a dir, que el problema de fons és més jurídic que no pas fàctic, tampoc recomanen estendre´s molt amb llargues sentències i doctrina.

Al final, el que venen a dir és precisament que ells ja diran quin és el dret aplicable, i que nosaltres ens preocupem de ser clars en els fets i en el que demanem. Fins i tot, en una conversa de cafè -i sense que es pugui treure de context- un magistrat em deia que els fonaments de dret de les demandes són d´adorn, venen a completar els fets, però que ells normalment tenen en compte els seus propis fonaments de dret, i que tampoc es fixen gaire amb les resolucions que dicten altres Audiències d´altres territoris, que poden no coincidir amb les que dicten en el seu territori propi.

Suposo que com tot a la vida, s´ha de buscar un punt d´equilibri: ni emplenar trenta pàgines de sentències i texts doctrinals com si volguéssim explicar-li al jutge quelcom nou i extraordinari pel que no està preparat, ni tampoc limitar-nos a fer una única referència al «iura novit curia» i quedar-nos tan amples, fent la sensació que no ens hem volgut «matar» gaire en la fonamentació jurídica del que demanem.

I no puc evitar finalitzar aquest article sense fer referència a una altra expressió llatina, i que ja apareixia en el Codex Iustinianus, i que recullen la majoria de texts jurídics d´arreu del mon, també a casa nostra i amb rang constitucional: «ignorantia legis non excusat», i que ve a significar que la ignorància de la llei no és cap excusa, ja que és pública, encara que a vegades costi tant de trobar amb tanta dispersió jurídica.