Tot i que els vociferants endevins pronostiquin l´apocalipsi, els últims informes del Banc Mundial certifiquen que, des de fa trenta anys, la pobresa extrema al món s´ha reduït a la meitat. Les estimacions de les Nacions Unides parlen ja de la possibilitat d´erradicar-la el 2030, de seguir a aquest ritme el progrés econòmic al planeta. Mai fins ara havia tingut la humanitat al seu abast una fita tan transcendental, en termes materials i morals. Tot i les crisis, del creixement vegetatiu o dels conflictes, la malaurada globalització sembla que ha proporcionat eines útils per al desenvolupament en pràcticament tots els racons de la terra, produint una renda per càpita deu vegades més alta a la de 1960 i un producte interior brut de 75 bilions de dòlars enfront de l´escàs bilió d´aquest any.

Investigadors d´Oxford, recopilant dades sobre les guerres que s´han succeït des del segle XV fins als nostres dies, han conclòs també que les xifres de víctimes en confrontacions bèl·liques s´han desplomat literalment en els últims setanta anys, gaudint en l´actualitat del més prolongat període de pau que mai hàgim viscut.

Darrere d´aquestes sensacionals estadístiques hi ha un model consolidat i d´èxit, basat en l´expansió de la democràcia i en la llibertat de mercat. El percentatge d´habitants que viuen sota règims no totalitaris és del 63% sobre la població mundial, segons l´índex de democràcia de The Economist), un formidable rècord històric que ha comportat molts èxits, com l´accés cada vegada més generalitzat a la cultura o la tecnologia, la progressiva elevació de l´esperança de vida per la millora en la salut (de 65 a 72 anys en tot just un segle), o la creixent circulació d´individus al llarg dels cinc continents.

Malgrat que quedin encara infinitat de desafiaments per afrontar, lligats a la seguretat, a la inclusió o la desigualtat en les condicions de partida dels ciutadans, és de justícia reconèixer que el sistema que ha possibilitat aquestes supremes conquestes no està de cap manera obsolet, sinó en plena expansió, tot i que pugui necessitar lleugers ajustos que li permetin continuar operant amb aquesta eficàcia.

El que sí que han de canviar, però, són les formes d´enfocar la governabilitat, que no poden continuar descansant en l´emotivitat, la diletància o el pur màrqueting. La successió de sorpreses electorals que s´ha produït en el panorama internacional apunta precisament en aquesta direcció, i constitueix una de les més inquietants amenaces per al futur universal, que no sembla raonable que pugui quedar en mans d´ocurrències, de protagonistes sense la necessària categoria, de la simple gestualitat i xerrameca sense sentit o, en fi, de receptes anacròniques.

Tot i que no ajuden massa a aquest propòsit les tendències sociològiques actuals, que insisteixen a fer pujar els que es limiten infantilment a fugir del tradicional o «antic» malgrat que funcioni, lliurant-se amb entusiasme als que proposen ximpleries que sonen bé o ni tan sols ho intenten, el veritable repte passa per con­so­lidar el model conjurant aquests indubtables riscos, mitjançant el blindatge dels assumptes socials o econòmics més essencials, que haurien de garantir-se per a futures generacions, mantenint al marge de la disputa partidària quotidiana. Així es va fer aquí amb els Pactes de la Moncloa, als quals alguns censuren ara sense admetre que van ser l´origen de les prodigioses dècades de prosperitat que hem gaudit, úniques a la convulsa història contemporània.

Un generós consens social d´aquest tipus, unit a la reducció a nivells raonables de la intervenció dels governs i de la política en la vida de les persones, rebutjant la peregrina idea que la felicitat humana guardi alguna relació amb ells, sens dubte hauran d´inaugurar uns nous temps en què, a la continuïtat de l´avanç econòmic se sumi un benestar sostingut, aquell que tenim per davant i que ens animarà a somiar amb optimisme en aquest desideràtum d´un món cada dia millor.