L´enfocament

Primer el tribunal de comptes llançat contra el patrimoni personal d´uns polítics inhabilitats que el comú dels ciutadans no els consideren culposos, després la guàrdia civil entrant al parlament i al govern català -quants cops la guàrdia civil ha entrat al Congreso de los Diputados en els últims 40 anys? Només alguns d´ells per fer un intent de cop d´estat- després l´amenaça de l´escanyament de les finances de la Generalitat pels propers dos meses... El debat a Catalunya es torna a centrar en democràcia sí, democràcia no, el dret a votar, més que sobre la independència. Fa unes setmanes vaig dir a un molt alt dirigent del Partit Popular: «Recordeu que un cop els socialistes van guanyar 25 dels 47 diputats que s´elegeixen a Catalunya amb el simple eslògan Si tu no vas, ellos vuelven, no menysvaloris la capacitat de reacció d´una part de la societat catalana només davant de l´antipatia i les formes del PP. Aquest és l´error que podeu fer aquest estiu». I l´estan fent.

Intervenir l´autonomia?

La setmana va començar amb unes declaracions del governador Enric Millo, ara dit delegat del Gobierno, no descartant del tot que el govern espanyol recuperi la competència per dissoldre el parlament i convocar eleccions autonòmiques. M´havia arribat just una setmana abans per la periodista que obre els matins a Catalunya Ràdio. Si ho fan, no han calculat que la victòria plural de les forces favorables al dret a decidir encara seria més reforçada. Seria un xutar a corner, un guanyar temps, cosa molt habitual en la política espanyola. Però sense calcular l´onada expansiva. Diuen, als despatxos de la Moncloa, que el sobiranisme «es desinfla». Els principis democràtics no pas. Com quedarien repartides les cartes en cas d´unes hipotètiques eleccions per intervenció? Seria una bona oportunitat per eixamplar la base dels diferents partits pro dret a decidir. I això, avui, es fa més bé per separat que junts, clarificant les idees i els espais de cadascú. Ep, si fos els cas.

Els judicis del franquisme

El 18 de juliol vaig registrar, en nom del Partit Demòcrata, una proposició de llei per modificar la llei de la memòria històrica de finals de 2007. L'objectiu és ben senzill: modificar l´article 3 de la llei per declarar la nul·litat de tots els judicis polítics durant la Guerra Civil i el franquisme.

Convé reconèixer els errors: l´any 2007 ens van prendre el pèl la vella guàrdia del socialisme amb el pacte que només declaràvem la il·legitimitat dels tribunals i que després serien els jutges els que declararien la nul·litat. Han passat deu anys i només hem vist certificats administratius del ministeri de la presidència de «reparació moral». Res de la nul·litat dels judicis polítics, per ideologia, conviccions democràtiques, pensament religions, orientació sexual... Fets durant el franquisme. És hora de fer el mateix que va fer el parlament alemany l´any 1998 o tantes democràcies sud-americanes que van afrontar de veritat la reparació i la reconciliació. Per fer possible aquest canvi, només manca sumar els vots del PSOE, avui encara dubitatius i presentant proposicions no de llei de reparació simbòlica. Veurem fins on arriba l´esperit transformador de Pedro Sánchez, de moment el noto molt callat i poc disruptiu.

Pareu màquines!

Fa deu dies vam rebre notícies d´una gran cimera del socialisme català i l´executiva federal del PSOE que presentaria una proposta «important» que fins i tot podria fer «parar maquines» a la preparació del referèndum de l'1 d´octubre. Vam estar atents. El que van proposar va ser una subcomissió de reforma constitucional i d´estudi del «cas català» pel mes de setembre. Ai las, que no veuen que per aleshores ja estarà tot encrespat? Una subcomissió amb efecte apagafocs. Quina desconnexió de la realitat. Per cert, uns altres que es van desconnectant i fragmentant són els líders de Catalunya en Comú. Ja li va passar l´any 2014 a Joan Herrera quan liderava Iniciativa per Catalunya. Considero que Herrera era un federalista convençut que creia possible el canvi federal a Espanya. El que passa és que ara als comuns els domina més la pulsió del càlcul electoral que una idea forta del model territorial.

L´altre dia Iñigo Errejon va dir que faltava una idea forta d´Espanya. Va tocar la tecla clau. Avui la idea d´Espanya no és de consens ni forta. I per això es manifesten diverses crisis: la territorial catalana només n´és una. El parlament de Navarra acaba de votar per majoria absoluta demanar un referèndum entre monarquia i república a Espanya. Que s´ho facin mirar que l´aluminosi conceptual afecta moltes bigues.