El Rei condecora un banquer que acaba a la presó. La resposta a l´endevinalla sembla elemental, Joan Carles de Borbó i Mario Conde. Però també serveix per al mateix monarca i Miguel Blesa. Amb la diferència que la segona condecoració es va produir vint anys més tard. Parafrasejant Oscar Wilde, la primera equivocació es pot atribuir a l´infortuni, però la reiteració obliga a calibrar una actitud descurada. Alguna cosa funciona malament en els serveis d´intel·ligència i ningú pot descartar que el vigent cap de l´Estat segueixi honorant alts financers amb un destí comprometedor.
A Esperanza Aguirre no li agradava Blesa, una altra prova de l´excel·lent olfacte de la política madrilenya. És clar que va pugnar per substituir-lo amb Ignacio González, d´acord amb el seu accentuat costum de nomenar únicament alts càrrecs amb vocació presidiària. Malgrat aquesta dubtosa perspicàcia, la premsa de la capital del regne perd el cap per l´expresidenta de la província de Madrid, a la qual no perd oportunitat de plantar un micròfon perquè malbarati casticisme analític.
El president de Caja Madrid va replicar les fallades i vicis de Conde, sense mostrar mai un indici de la intel·ligència o astúcia de l´advocat de l´Estat gallec. Malgrat aquesta similitud de comportaments, no es va disparar ni un senyal d´alarma davant la deriva babilònica de Caja Madrid, avalada per l´esquerra socialdemòcrata i revolucionària. Cal invocar de nou els serveis d´intel·ligència, equivalents a les bruixes de Macbeth però aquí emmordassats.
Blesa és l´únic personatge amb valor suficient per etzibar-li al Congrés que viatjar en un cotxe blindat resulta molt incòmode. En la seva compareixença parlamentària no va tenir temps de queixar-se de la qualitat del caviar que servia en els seus àpats, mentre enfonsava Caja Madrid. També Conde desfilava amb els seus guardaespatlles perfectament distribuïts per les instal·lacions nàutiques, per interceptar qualsevol agressió d´un remer. La protecció com a signe extern.
El banquer gallec es va enganxar a Adolfo Suárez i a Joan de Borbó, el seu emulador també va recórrer a la seducció econòmica d´alta volada. Entre Conde i Blesa no es va reproduir el model segons l´esquema paternofilial, es va calcar amb exactitud. Les suposades entitats de vigilància ni es van immutar, repassin les suculentes dietes cobrades pels seus integrants en les sessions en què es decidia que res feia olor de podrit a la caixa que ha costat 24.000 milions d´euros als ciutadans, a prop dels mil euros per càpita. Recordi´s per sempre que Mariano Rajoy només desplaça Rodrigo Rato de Bankia després de rebre el pronunciament imperatiu de Mario Draghi. Un amic de Luis Bárcenas no podia detectar trets anòmals en la sortida a borsa del banc madrileny.
Blesa va rebre premis per la seva gestió bancària. No importa si els hi van concedir o si els va comprar, però en quin lloc queden els fòrums en què va ser complimentat. De nou, els reconeixements plovien quan el precedent de Conde havia vacunat presumptament les altes capes contra el papanatisme de l´adoració bancària. Els aires pretensiosos van acompanyar l´amic de José María Aznar fins al final. Fins i tot en el moment sempre privat i improvisat de la mort, s´anunciava el seu freqüent refugi en una finca cordovesa de 1.600 hectàrees, perquè l´assetjament de les víctimes de la seva gestió accentuava l´angoixa del confinament en el seu habitatge madrileny. Després de perdre els seus estalvis, no tots els assetjats per les preferents disposaven d´un àmbit de milions de metres quadrats, ni tan sols d´un balneari on llepar-se les ferides.
Els temps que va viure Blesa no exculpen l´expresident de Caja Madrid, però el situen en el seu context. Eren els anys en què Iñaki Urdangarin comprava tres pisos de cop a una immobiliària mallorquina, o un palauet a Pedralbes. Així es va publicar, però ningú va arquejar una cella. La constructora que va vendre només s´escudava dient que «devien tenir uns estalvis». Els llavors ducs de Palma podrien haver adquirit tres, sis o vint habitatges. Fins que no es desencadena la crisi, no s´adverteix la magnitud de quantitats que quedaven esmorteïdes per la irresponsabilitat ambiental.
És injust parlar de complicitat, però es va pecar d´indolència davant la corrupció. En tots els condemnats, Blesa o Conde, cal distingir el punt en què es va haver d´intervenir perquè van embogir. Més endavant, apareix el moment en què l´estimbada es fa inevitable. No hi ha marxa enrere, i els polítics que s´havien comprat no poden atendre´ls perquè tenen cita amb el dentista.
