Dies després de la mort de Miguel Blesa en una finca de caça de Sierra Morena encara es discuteix als mitjans sobre la causa del tràgic succés, sobre l´atzarosa trajectòria del financer, sobre el seu vertiginós ascens social i sobre la seva no menys fulminant caiguda. Per al jutge i els metges forenses no hi ha cap dubte, l´expresident de Caja Madrid es va disparar un tret amb una arma de la seva propietat poc després d´esmorzar amb altres companys de partida. Per a alguns familiars i amics, en canvi, encara és possible sostenir la tesi d´un més que improbable accident. Entre altres coses perquè no s´observaven en Blesa un estat d´ànim que pogués propiciar la terrible decisió de sortir del mig per sempre. A més, argumenten, sent un home tan meticulós i ordenat és estrany que no hagués deixat una nota responsabilitzant-se en exclusiva del decés.
Discutir sobre la causa d´un suïcidi és una tasca tan enutjosa com inútil i poc caritativa. Mai hi ha una sola causa, ni un sol estat d´ànim, ni una sola realitat social ni personal, a la qual es pugui atribuir l´impuls decisiu més enllà d´aquest racó inaccessible del cervell humà. Tots haurem conegut suïcides rics i pobres, alegres i depressius, joves i vells, amb deutes i sense, amb una vida amorosa feliç o desgraciada, religiosos practicants i ateus irreductibles. La casuística del suïcidi és innombrable.
El metge forense Jaime Quintanilla Ulla, que va ser el primer alcalde socialista del Ferrol després de la dictadura, va escriure un curiós llibre, El complejo mundo del suicida, en què dona detalls sobre casos que va conèixer en la seva vida professional. La majoria macabres. Com el d´aquell fuster que va deixar anar el seu cos a la cinta que portava els troncs cap a la fulla de la serra. I altres fins i tot simpàtics, com el del suïcida que deixa una nota amb el remitent d´un cementiri, especificant la fila i el número del nínxol on volia ser enterrat. Una anècdota que Quintanilla explica a l´escriptor Manuel Rivas i que aquest recull en una entrevista publicada fa anys.
L´impuls suïcida és molt difícil de detectar, entre d´altres coses perquè el suïcida no sol donar pistes sobre les seves intencions ni sobre la forma ni sobre l´escenari que ha escollit per abandonar el món dels vius. Al cap dels anys, més de dos-cents, encara es discuteix si el tret a la templa que es va engegar el famosíssim periodista Mariano José de Larra davant un mirall va tenir la seva causa en una immediata reacció a la definitiva ruptura sentimental que li acabava de comunicar la seva amant; o si, per contra, es va deure a la fase final d´un llarg procés de depressió. És clar que tampoc són de menysprear altres factors. El mateix Quintanilla, en el seu minuciós estudi sobre aquest fenomen a la comarca de Ferrol, n´apunta altres, com el clima i els vents predominants a la boca de la ria, preferentment els del sud-oest i sud-est. «Finou porque da boca soplou», diu un conegut refrany. També recull altres curiositats estadístiques, com la preferència pel penjament i el fet que gairebé ningú se suïcidi amb l´estómac buit. Blesa, per exemple, acabava d´esmorzar.
