Aquesta setmana s´ha aprovat per unanimitat al Congrés dels Diputats el document que ha de servir de base per l´anomenat Pacte Nacional contra la violència masclista. És un text ambiciós que impulsa fins a 200 mesures diferents i que està dotat amb un pressupost de 1.000 milions d´euros per tal que no es quedin en un enunciat i que es puguin portar a terme. Hi ha molts motius per no quedar-se de braços plegats davant d´aquestes agressions, però a més cal exigir que es faci d´una manera immediata davant l´evidència estadística de que els casos de violència creixent any rere any. El Diari de Girona publicava fa poc que els condemnats per aquests delictes van créixer un 57% l´any passat a les nostres comarques i que les dades d´aquest any demostren que es continuen incrementant les denúncies. Els legisladors que impulsen el pacte nacional alerten que, a més, és una xacra que s´està estenent entre els més joves. Un estudi del Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut va revelar que gairebé tres de cada deu joves espanyols justifiquen l´agressor en aquests casos i consideren que alguna cosa deu haver fet la víctima. Davant de tot plegat caldria exigir que a l´actuació urgent s´hi afegeixi una reflexió de fons. Fa molts anys que s´estan impulsant polítiques que no estan donant els resultats esperats. Res fa pensar que seguir en la mateixa línia, tot i que amb molts més recursos, faci canviar les coses. Moltes de les mesures de prevenció i d´acompanyament a les víctimes que es volen impulsar són indiscutibles, però cal superar els prejudicis i els reduccionisme per passar a divulgar i garantir el respecte a la dignitat de tots i cada un dels individus per la seva condició de persona. Hi ha una manera més radical de defensar la igualtat?
