Aquest serà un agost un pèl estrany. D'una banda trobes tot els càrrecs públics neguitosos perquè saben que no poden marxar lluny, per si de cas passa alguna cosa extraordinària, i al mateix temps saben que hauran de tornar abans que cap altre any, no fos cas que els assenyalessin amb el dit acusant-los d'escaquejar-se de tan honorables fites com tenim per davant. D'altra banda, hi ha la societat que segueix funcionant com un rellotge suís, concentrant les vacances i marxant tots alhora, buidant les ciutats -això no deixa de ser un eufemisme perquè s'omplen de turistes- i aturant les empreses independentment de si al país hi ha un estat d'emoció excepcional o no.

Fa gràcia veure aquesta dualitat, uns posant-hi dramatisme i certs aires de teatralitat i d'altres com si res, amb els costums de sempre, acomiadant-se de veïns, familiars i companys de feina fins passat l'estiu, totalment al marge de tanta transcendència. En això cada vegada ens assemblem més als italians, que sempre han deixat que el govern, o més ben dit, els governs, anessin per una banda mentre ells anaven per una altra.

En aquest país tenim la tendència d'etiquetar tothom en funció de dos bàndols, ara en diuen independentistes i unionistes, però oblidem sovint una altra part, aquella molta gent que fa temps que es va divorciar de la política i que, sempre que pot, fa vida normal sense aturar-se ni un moment a viure o veure el circ d'uns partits que els darrers anys, o potser sempre, han pensat molt i molt poc en les seves realitats o necessitats.

Al final, l'agost serà el de sempre: carreteres col·lapsades, hotels amb overbooking, restaurants amb mal servei, platges fins a la bandera i una paràlisi general de país poc avançat. Ah! però potser enguany veurem alguns concentrats, compungits, tensos..., comptant les hores i minuts per arribar com més aviat millor a l'1 d'octubre.