Divendres a la tarda, i davant d'una biblioteca municipal de Girona, un grup de nens fills de la recent immigració van envoltar una nena d'ascendència senegalesa, la van llançar a terra i van colpejar-la amb ganes, coces incloses. Un adult que era amb mi va veure l'escena de cara, m'ho va advertir i, potser perquè no som tan viatjats com la Coixet, vam trigar a reaccionar davant d'una escena mai vista abans. El crit de l'adult va provocar un moment de confusió que la nena va aprofitar per fugir corrent. Tot seguit, un dels marrecs, que no tenia ni onze anys, se'ns va encarar treient pit, obrint els braços i cridant « ¿Qué pasa?».

El consistori destina almenys dos milions d'euros anuals a sous de treballadors amb titulacions que acaben amb «social». Tot i que tenen una de les seus davant del lloc dels fets, ningú no va treure el nas. Ni tan sols la persona que de dins de la biblioteca se n'hauria d'ocupar. L'atzar va fer que hi fóssim allà per impedir que l'incident fos més greu. De tornada al cau, vaig tornar a veure en Toni Gitano estirat en un banc cèntric esgotant els darrers dies de la seva vida sense que cap treballador «social» hagi pres cap mesura. Les desgràcies que es veuen pels carrers, sobretot els de la perifèria, són alarmants. Els «socials» diuen que no tenen prou recursos. Traduït, volen que lloguin més treballadors, els que surten de la Universitat amb la intenció de trobar una bona feina. Els agents cívics tampoc no hi són on han de ser ni fan el que se suposa que han de fer. En un bar de la perifèria, per exemple, sempre n'hi ha un marejant el diari tot el matí esperant que acabi la jornada. D'excuses ja en tenen tots plegats: falta de personal, la crisi, el capitalisme... De crisis més greus ja n'hem viscut, com la de mitjans dels anys setanta, i en vam sortir sense romanços.

Ara és temps de deixar-se de romanços i d'esperar que canviï un sistema que està prou blindat com perquè unes pessigolles el facin trontollar. S'ha d'estar per la feina i després ja vindrà el sou i no esperar el sou sense haver fet la feina. Cal deixar de banda teories estrambòtiques, de conte de fades, i cal prendre decisions fermes, amb lideratge des de dalt, des de les regidories pertinents. No es pot jugar a nines amb tota una societat. Es un mal que no és tan sols gironí, és cert, però es deixa fer i les ciutats s'estan convertint en places hostils amb una projecció de futur que no és gens reconfortant. Girona emociona, sí. Posa els pèls de punta.