La metàfora del xoc de trens per elucidar el resultat final de l'enfrontament polític entre Catalunya i Espanya no és vàlida al nostre parer. No hi haurà conflicte bèl·lic ni una escalada en forma de col·lisió violenta. El penúltim capítol d'aquest matrimoni malavingut entre les elits madrilenyes i els representants de la menestralia catalana es dirimirà en clau policial, en el control de les nòmines dels Mossos d'Esquadra, un assumpte típic dels secrets dels serveis d'Interior, com gairebé sempre. Cal recordar que el putsch de Lluís Companys en proclamar l'octubre del 34 l'Estat Català -federat a la República Espanyola, no obstant- va ser avortat en quatre hores per una simple companyia de la Guàrdia Civil. Fins aquest dia, Companys passava per ser un home moderat, encara que sotmès a grans pressions pels nacionalistes més radicalitzats.

Tampoc és el destí el que ha deixat per impossible la consumació d'una nació política i lliure a Catalunya al llarg de la història moderna. No ha tingut ni territori ni demografia suficients per aconseguir-ho, tan simple com això. Que ho aconseguís Portugal s'explica per les caramboles que van suposar la conquesta del Brasil i el seu colonialisme africà. Per als catalans, en canvi, l'expansió mediterrània fa moltes centúries que va deixar de ser possible.

Tampoc han sabut seduir aquests espais anomenats Països Catalans a fi de construir un projecte d'Estat viable com a alternativa real a Espanya. Més enllà de les resistències regionalistes a l'expansionisme que va suposar la posada en valor del concepte de Països Catalans durant la transició, la manca de sensibilitat i de coneixement de la societat catalana respecte de les singularitats mallorquines i valencianes va esdevenir molt decebedora.

Resulta evident que la construcció del relat nacionalista a Catalunya al llarg d'aquests darrers quaranta anys no donava per ampliar cap a les complexitats que les cultures insulars i meridionals aportaven a la catalanitat. El constructe de la nació catalana ha estat senzill i fàcil d'absorbir. Tot el contrari que la comprensió de la identitat valenciana, per exemple, concernida a l'àmbit universitari. Per saber què és això de ser valencià calia estudiar almenys una carrera, o llegir el manual de Vicent Baydal, publicat massa recentment. Ni la simplificació de la lògica històrica duta a terme per Joan Fuster ni les hibridacions tipus la impura nació d' Eduard Mira i el difunt Damià Mollà, han estat mai textos realment populars entre els valencians ni van calar entre els nostres dirigents polítics i econòmics. I així resulta impossible, ja que el nacionalisme és, sobretot, un sentiment de pertinença transmès pels usos i costums, i no una elaboració intel·lectual sostinguda per una dialèctica historicista.

En canvi, l'escassa massa crítica de la civilització catalana podria explicar en part les contínues i greus tensions internes que ha patit històricament Catalunya, des de l'assassinat fratricida del comte de Barcelona Ramon Berenguer II, Cap d'Estopes, a les diverses guerres civils medievals, de la proliferació al segle XVII del bandolerisme - Joan de Serrallonga-, al pistolerisme de principis del XX o l'expansió de l'anarquisme català fins a la guerra civil que el va portar a governar la ciutat de Barcelona i el seu cinturó fabril durant mesos. I no sé -per desconeixement- si sumar a aquestes contínues rauxes catalanes, els raptes o arravataments del més actual fenomen de les anomenades CUP.

El ben cert és que, a data d'avui, el mapa polític català resulta inextricable, fins al punt que La Vanguardia publicava fa escasses setmanes una didàctica infografia per comprendre un escenari ple de matisos i coalicions interminables. I no és tampoc la frontera entre independentistes i no independentistes la que marca la línia Maginot de la política actual a Catalunya, no. L'atomització ha arribat al paroxisme i en gairebé totes les formacions se senten veus discrepants i coloracions diferents. La independència o el referèndum -que és una mena d'estat previ, de purgatori o llimbs- generen turbulències en els antics convergents, en els socialistes, en els comuns i podemites, en els verds i, per descomptat, a Foment del Treball i entre els socis del Barça.

Queda clar, malgrat tot plegat, que això que els periodistes coneixem com a àmbit mediàtic, és radicalment diferent vist des de Madrid o vist des de Barcelona. El tertulianisme madrileny tampoc no ha estat capaç d'analitzar la singularitat de la qüestió catalana, al mateix temps que des de Catalunya s'ha confós Madrid amb la totalitat d'Espanya.

Ni tan sols el fet que mig país -espanyol- vagi amb el Barça quan se la juga contra el Reial Madrid, ha fet meditar la catalanitat sobre els afectes que desperta a l'altre costat de l'Ebre. La seva ofuscació, en canvi, produeix vertigen.

A hores d'ara pot ser que la limitada altura de mires dels quadres d'Esquerra i el PDeCAT els condemni a perdre la batalla per la popularitat de la independència. Però convé tenir coneixement que l'espanyolitat com a tal tot just representa un terç de la tendència al vot de l'electorat present, i en canvi l'espectre social més gran a Catalunya ara mateix és el d'una massa silenciosa, avorrida de l'enquistament del conflicte, que ha comprès el llunàtic de l'aventura per la sobirania però al mateix temps no farà ni mig pas endavant per defensar una Espanya que vincula, encara, a una mena de tardofranquisme d'arrel castissa, al Cifesa. No és una Catalunya provinciana contra el que podria semblar, sinó una de cosmopolita, europeista i assimilada a la postmodernitat que ha decidit desconnectar per tornar al mode standby.