Recordo perfectament el dia que el COI va decidir que els Jocs Olímpics es farien a Barcelona. Era en una granja de barri esmorzant un xuixo de crema. Hi havia la tele encesa. Encara pensava, ingènua, que això de les olimpíades no ens afectaria perquè no érem atletes. Després va venir l'allau. Esportivament parlant ja s'entén que unes olimpíades són importants. Però per a la gent comuna i corrent resulta que encara més. En alguns barris de la ciutat el tsunami destructiu va ser sonat. Les piconadores van escombrar olímpicament el passat. Ara fa 25 anys les Rambles eren un lloc ple de gent baixeta, de cabells foscos, vestida sense pretensions. La ciutat menestral, greixosa, esgavellada i deliciosa. Prometia llibertat. No dic que ara no estigui bé. Abans tenies la sensació que era de veritat i ara sembla acabada d'operar: silicones i liposuccions.
En aquells temps molts patíem perquè Barcelona només fos un plató per on desfilarien nedadors, corredors... i barrets de mexicà. L'enèsima reconquesta, l'instint assimilacionista castellà, tan uniformitzador i mediocre, estintolat en els fastos del V centenari. La pax olímpica es va aconseguir à l'ancienne: detenint i torturant sospitosos, deixant la cosa a mans de catalans gens indòmits i dient quatre coses en català per calmar el populatxo que, també per enèsima vegada, intentava colar els missatges on podia: ai, les pancartes de Freedom for Catalonia a tocar dels rètols de Barcelona 92 a les autopistes!
Ara fa 25 anys vam fer les Olimpíades. Sí, senyor. Diuen que ho vam fer molt bé. Els barcelonins tenen l'autoestima alta -diuen també- des de llavors. Si és així, ho celebro. Ara, si volen que Barcelona sigui gran, toca ser la capital del país.
