El Parlament de Catalunya ha aprovat una reforma del seu reglament que permetrà aprovar la llei del referèndum i la de transició jurídica en lectura única a proposta de només un grup parlamentari. Lectura única vol dir que la llei es tramita sense passar per comissió i sense esmenes parcials; només es voten esmenes a la totalitat i tot es resol en un sol debat al ple, seguit de la votació. Fins ara això es podia fer igualment, però a proposta del Govern o del conjunt dels grups; ara ja només caldrà que ho proposi, per exemple, Junts pel Sí. Algun mitjà de comunicació espanyol ha dit que en això el Parlament es comporta com el president veneçolà Nicolás Maduro i s´inspira en les seves maneres, criticades per mig món com a poc democràtiques. Tothom és lliure de comparar el que vulgui amb el que li sembli, però hauria estat correcte, i més pròxim, dir que la majoria que dona suport al Govern al Parlament català s´ha inspirat i ha copiat les maneres de les Corts Espanyoles. En elles, no només s´admet la tramitació de lleis per lectura única, sinó que sempre ha estat possible fer-ho a iniciativa d´un sol grup parlamentari, i el del PP hi ha recorregut unes quantes vegades en els darrers temps.

Un dels casos més sonats en què les Corts ho van enllestir tot en mitja jornada va ser la reforma de la Constitució que va presentar Rodríguez Zapatero amb el suport del PP. No era una qüestió menor: des d´aquella data, la Constitució diu que pagar el deute públic passa per davant de qualsevol altra despesa, incloses les pensions. Va ser un gest en plena crisi del deute, quan Merkel i companyia amenaçaven d´abandonar l´estat espanyol a la seva sort i permetre que fes fallida sense ajudar-lo. Però la crisi del deute ha passat i la reforma no s´ha revertit. A banda del judici que ens mereix el contingut, el cert és que la decisió era absolutament transcendental i mereixia més que un debat apressat, dit i fet. Com el mereixen la llei per al referèndum de l´1-O i la que, de fet, proclamarà la independència. El Parlament hi hauria de dedicar dies, a quelcom tan important. Però aquesta és una crítica que s´ha de fer des de Catalunya mateix, no des de la suposada autoritat dels qui, a Madrid, van decidir en unes hores que el compromís de l´estat amb els bancs és més important que amb els pensionistes, i ho van consagrar a la sacrosanta Constitució, que és veritat revelada i pobre del que la miri de reüll i conspiri per desacatar-la.