El món hi ha dues classes d´emprenedors: els que aposten per les seves idees i treuen suports de sota les pedres per enllestir els seus projectes i els que, incapaços de generar mai cap interès, malbaraten, amargats i conduïts per l´enveja i d´altres sentiments poc decorosos, les seves energies per intentar destrossar les fites aconseguides pels demés, que això també dona notorietat. «A falta de pan, buenas son tortas», dirien en castellà. Figueres, la «soferta» capital de l´Alt Empordà, viu totalment sotmesa a l´imperi d´unes lluites fratricides entre els que tenen el mandat popular i uns altres, que, alimentats per uns quants intel·lectuals, però sense cap encàrrec de ningú, utilitzen el seu domini de les xarxes socials i de determinats mitjans de comunicació per imposar el seu criteri a tothom. D´això ja me´n parlava en Ramon Guardiola, l´alcalde de Figueres més agosarat del Segle XX i artífex del Teatre-Museu Dalí. En les llargues tertúlies que manteníem amb la seva filla, la tristament desapareguda Rosa Maria i una de les millors amigues que he tingut, ja m´advertia que als figuerencs els encanta crear un bàndol contra qualsevol proposta, per veure qui és capaç d´endur-se la corda al seu terreny i guanyar. Quan ell va plantejar la reconversió de l´antic Teatre Municipal, va patir una oposició «ferotge», tot i que en aquell temps els opositors a les propostes «oficials» eren més pudorosos i silenciosos. A saber si avui existiria el Teatre-Museu que li ha donat fama mundial a la ciutat, si quatre activistes haguessin pogut enverinar els ciutadans com els d´ara!
Els «oposicionistes» figuerencs comparteixen molts trets amb els «grans» dictadors del món, des de Stalin fins a Maduro. Com aquells, afirmen, sense cap tipus de vergonya, ésser «demòcrates». Això sí -amb una interpretació ben seva del que això significa: el fet que més d´onze mil ciutadans hagin votat inequívocament a favor del Museu del Circ a Figueres i només mil i pico en contra, no és per a ells cap indici que no han convençut, no. Ans al contrari, desacrediten, desqualifiquen i insulten a qualsevol que gosa portar-los la contrària. Per postres, se´ls ha aliat una classe política extraordinàriament oportunista i caragirada, que ha prioritzat el seu rèdit electoral per sobre de la voluntat dels ciutadans i de l´interès de la ciutat. I tot, a costa d´un projecte que tenia potencial per diversificar l´atractiu d´una capital empordanesa que necessita desesperadament independitzar-se del seu monocultiu. Sort que a Girona passen de xafarderies i aposten per allò que els interessa! Ja ho van fer amb el Museu del Cinema de l´amic Tomàs Mallol i vet aquí el resultat: la Sala Edison està a punt de caure.
