Però ja apareix -a la nostra esquerra- l´estàtua de la Llibertat. En el paisatge pla i baix de l´escenari, la simbòlica figura apareix una mica grassa, poc esvelta, en bronze oxidat. És una estàtua francesa. El símbol, però, és tan fort, constitueix una clau tan decisiva d´aquesta ciutat i d´aquest país, que és impossible, davant d´ella, no emocionar-se». (Josep Pla, Les Amèriques)

Sí. És impossible no emocionar-se quan tens al teu davant, molt a prop, l´estàtua de la Llibertat que mira l´horitzó, potser més enllà i tot, amb el far de la seva mà que sembla voler acollir tots els qui volen i poden arribar-hi. La meva filla i jo la vam veure aparèixer a la nostra dreta. Sortíem de Battery Park en un vaixell carregat de gent que no teníem prou ulls per mirar, per observar, per fixar l´objectiu i disparar la càmera. Però, sobretot, per respirar a fons i gaudir de la intensitat de tot el que ens envoltava. Inclosos el cel i el mar. Érem allà, enmig d´un immens silenci farcit d´emoció continguda, de somriures i de somnis llargament esperats. Fixàvem a la nostra retina aquell moment concret, desat per sempre més a la memòria. La bellesa dels moments que cal retenir, aquells que restaran al costat dels nostres batecs.

«La navegació per l´estuari del Hudson ajuda a comprendre moltes coses de Nova York i la ciutat mateixa. L´estuari constitueix un dels ports naturals més grans de la ter­ra». Mentre navegàvem cap a l´illa d´Ellis pensava en els milions d´homes i dones que durant sis dècades van arribar a aquest lloc amb l´esperança de trobar una vida i un futur millors als Estats Units. En les misèries i penalitats que van haver de passar. En l´esperit de supervivència que la humanitat ha mantingut al llarg dels segles. Sempre a la recerca de la terra de promissió. Allà on sigui. Per arriscat que sigui. Actualment els mitjans de comunicació ens ho apropen fins a casa però la història és la mateixa.

Nova York no decep. Al contrari. És una ciutat fascinant que t´apassiona tant o més que abans de trepitjar-la personalment. La meva generació, o una gran part, ha viscut a l´empara d´uns referents històrics, culturals i socials molt importants, lligats, indissolublement, a aquesta ciutat, a aquest país tan extens com divers. Vius i revius escenes del cinema o la televisió mentre camines incansablement per les llargues avingudes plenes de vida, d´olors i de nombroses botigues. I segueixes caminant. I ho veus tot. I veus tothom. Al seu aire. A l´aire de Nova York. I cinèfils com som, trobem en cada racó, en cada edifici, en cada car­rer, en el trànsit interminable, en les riuades de gent tan diversa, en les avingudes més glamuroses o en els barris més pobres, retalls de moltes pel·lícules que han barrejat realitat i ficció de forma magistral. Retalls que formen part de la pel·lícula de la nostra pròpia vida al llarg dels anys. Cinèfils com eren els pares, a ells dec una àmplia cultura cinematogràfica que sempre va molt més enllà del cinema. Un món tan llunyà i, tanmateix, tan proper.

Ens hem trobat amb una ciutat amable (contràriament al que m´havien dit), ordenada, pragmàtica i eficient. Pla ho va escriure d´una altra manera: «La impressió que tothom sap el que vol i que va al gra». Nova York és tot. És Wall Street. És Broadway. Nova York és jazz. Cal veure-la en tot el seu esplendor de dia i en tota la seva immensa lluminositat de nit. Espectacular en tots els sentits. El Memorial 11-S: impressionant. Impressionant.

De Nova York a Girona. New York, New York...