Gironacord (II)

i al cercle artístic dels Varés, Bonaventura, Tarrés, Vivó, Helios, Pujades,

Marquès i Ferrer.

A la Girona dels anys 50, els primers gironins una mica heterodoxos i contestataris i amb certes inquietuds artístiques, culturals, modernes... foren els del grup La Gàrgola. Sota aquesta denominació tan gironina, es reunien a la Residència internacional de J. Tarrés i a l´avui mític cafè-bar L´Arc, que fundà el fotògraf, polifacètic exguia de la catedral Lluís Bonaventura. Aquests dos locals, personatges de la Blancaneus i el Llop, com entre els íntims iniciats en la petita fauna de gironins peculiars, era on es reuniren i conspiraren, i es mogueren els fils, les accions, i, en especial, bromades una mica dins la línia de l´humor negre, dels films de Berlanga, Bardem i en especial del guionista Azcona.

A Girona hi havia un individu polifacètic, Jordi Soler, Helios, dibuixant d´humor, fotògraf, bohemi, grafista, conversador, inventor, actor, mim, etc... home superdotat per cent ingeniositats, sentit de l´humor, la sàtira... era per mitjà dels seus aguts acudits, pantomimes, creacions i invencions que donava salsa, carisma i imaginació a les nits del cafè-bar de L´Arc. Les bromes pesades que a diferents gironins carques el grup d´Helios, Llop i Pou van arribar a fer serien suficients per escriure un llibre d´anècdotes.

Nosaltres parlarem de la més sonada, la del Teatre Municipal. Vivó, Pujades i Helios van inspirar i escriure, especialment els dos últims, la versió de conya de la solemne Passió La llum de la veritat, de l´Aragó i Capella, ells van escriure La llum del cuarto fosc. Aquesta innocent versió del tema passional, en aquells anys 50 repressius i obscurantistes, fou un escàndol i un tema tan atrevit escriure com varen fer Helios i Pujades per desmitificar aquella obra. Els rodolins i contingut, de to humorístic, no eren pas massa tremebunds, a pesar que algun rodolí -avui podria semblar no excessivament corrosiu- ni irreverents, en aquella època el més innocent era considerat subversiu com el pitjor libel. I així, durant unes setmanes van córrer per Girona algunes còpies de l´obra pels petits cercles culturals-recreatius de Girona... la mala sort fou que una còpia caigué a mans del famós fatxa local, el Camarada Sendra, mestre de cerimònies de l´Ajuntament i, jerarca del Movimiento i Falange a Girona, mena d´Inquisidor, famós per la seva intransigència, tenia fil directe amb Madrid, amb els alts jerarques del règim franquista.

Sobren comentaris sobre l´emprenyada que va agafar el Sr. Cendra en llegir aquells innocents rodolins. Els denuncià a la policia i ja tenim els Helios, Pujades i Vivó, que per ser amic dels altres també se li va encolomar la paternitat literària. Foren interrogats durant moltes hores, en fi tancats al cuartelillo diversos dies... Els familiars d´en Vivó, a causa de certes influències ciutadanes davant del governador civil i el bisbe, aquests van haver de dir que se´n penedien i demanaven disculpes.

I tornant a anar a prendre una copa a la nit al cafè bar L´Arc, aquest el lloc d´esbarjo i reunió del jovent gironí amb unes inquietuts culturals-humanes o només de relax-bonhomia, no diem bohèmia perquè els gironins de la postguerra, fins i tots els més de la festa, eren uns sants. Els veritablement bohemis i puters eren alguns militars (i ho dic perquè a casa meva tinguérem un popular bar, el Cocodrilo, de tapes a la Cort Reial). També hi havia el cèlebre bohemi Pujolràs, el Palles, de la Fundició. Qui no recorda l´esplèndida Gilda, dona que provocà més palles manuals als joves i grans de Girona que la seva homònima Rita Hayworth.

També cal recordar les xefles gastronòmiques-eròtiques del governador Mazo-Mando i les del veterà banquer-periodista Manuel Bonmatí, etc. De noia sols hi anava la Glòria, la divina.

Els nostres amics de L´Arc podem assegurar que era tan virtuosos com els joves d´Acció Catòlica: Aragó, Capella, Ribas..., això no fou motiu perquè L´Arc fos considerat com un antre de perversió, pecat i bohèmia, i era molt mal vist pels pares de la gent d´ordre, que els fills, i principalment filles, anessin a alternar a aquell antre de perdició. L´astut, materialista i volterià propietari, Lluís de L´Arc, ho va saber explotar i aixecà el mític-llibertí-progressista local on s´hi podia parlar tranquil·lament, escoltar bona música, llegir revistes catalanes, etc.

Com a contrapunt del racionalisme diletant i crític d´en Lluís de L´Arc, el Llop, hi ha un altre popular mite i discutit personatge gironí, el poeta Josep Tarrés, aquest inqualificable artista pels seus gustos, amor a la Girona vella, un home ple de contradiccions i somnis delirants, és una espècie de Lluís II de Baviera, fanàtic de la Girona Vella, de la seva mística, edificis, carrers, tradicions, esglésies, misteris i secrets. Dins la seva parcialitat i la seva irracionalitat històrica, és un romàntic de dretes, ha recreat, per fidelitat a les ruïnes venerables de la Girona mítica (com diu ell) una altra Girona monumental: la nova Porta dels Apòstols, etc. Creador dels Jardins de Carlemany, la Residència Internacional, Fontana d´Or, a ca l´Isaac el Cec i sinagogues jueves, pessebres gòtics... Molts obliden que Tarrés és un poeta visionari que delira en l´esperit de la Girona Vella, els seus errors de tipus cronològic i històric nosaltres els perdonem perque ell està completament immers en l´esperit de la seva Girona mítica, i no la llegeix d´una manera històrica ni cultural, sinó que d´una forma intuïtiva i poètica, viu l´esperit de l´esotèrica i llegendària Girona.

Si a Girona hi ha algun no enamorat, millor dit fanàtic, de la ciutat vella, és el poeta Tarrés, junt amb en Lluís de L´Arc, l´escriptor N.J. Aragó, Carles Vivó, el visionari Damià Escuder que junt amb les visions pictòriques dels pintors que van des de Russinyol, Portas, Pons Martí, Aguilera, Roca Delpech, fins a Marquès, Perpinyà, Bosch Martí, etc. som tots plegats els somiadors, poetes, àngels, arcàngels, visionaris, cronistes, enamorats, historiadors, pintors, de la decadència, de les restes del naufragi històric, urbà, metafísic, social d´una ciutat que ha mort, i de la qual queden unes sublims restes i escenografies, contraposada a una absurda i caòtica Girona moderna, que recerca el segle XX, el de la utopia del progrés, la democràcia, el Socialisme i la Llibertat.

Postdata: aquests dos articles de Gironacord formen part d´un assaig històric-literari titulat «Undaris 1939-1975. Les restes d´un naufragi».