La política se segueix pensant en termes maniqueus

01.08.2017 | 06:30

Fareed Zakaria. Diu d´ell la seva fitxa a El Confidencial, on sol publicar a Espanya, que és «d´origen indi i instal·lat a Nova York», possiblement l´analista més influent del món en temes de política internacional. Va passar per les universitats de Yale i Harvard, té el seu propi programa a la CNN i treballa com a editor de la revista Time. les seves anàlisis es publiquen en alguns dels diaris més prestigiosos del món, com The Washington Post. Bona carta de presentació.
I en efecte, Zakaria és un fi pensador que no cau en el simplisme maniqueu: la divisió social i política en bons i dolents, i que incorpora a les seves anàlisis qüestions més complexes com els imaginaris col·lectius, l´esdevenir de les mentalitats i les diverses formes d´entendre el món. La seva última entrega és una brillant exposició sobre els errors del Partit Demòcrata als Estats Units, en el cercle intern el qual l´economia és el valor que justifica totes les polítiques des dels temps de l´«antiestúpid» Bill Clinton. En canvi, Zakaria parla dels problemes d´identitat en un país on les tensions racials segueixen sent un denominador comú, o de les posicions defensives de franges d´obrers de costums tradicionals davant l´avanç dels drets de col·lectius discriminats com els homosexuals, un país en el qual s´ha obert una enorme bretxa entre els ciutadans de les grans urbs i accés a les universitats, i aquest mig oest rural tan profund com fora de la història.
Una cosa semblant passa entre nosaltres quan s´analitza la qüestió catalana, encara que convé aclarir que en parlar d´identitat Zakaria no es refereix a l´adhesió a la nació, sinó a un esquema cultural, a una forma de vida. En aquesta línia, un reconegut historiador de l´economia, el barceloní Gabriel Tortella, declarava a El Cultural que el problema català tampoc és explicable des del punt de vista estrictament econòmic –per més que finalment pogués arreglar-se amb diners–, sinó de construcció d´una doctrina al servei de les elits polítiques. La nació, en suma, sempre és un invent.
Tortella també parla sobre la desorientació de la socialdemocràcia, que l´atribueix al seu propi triomf. L´Estat social estaria malalta d´èxit, ja que ha estat assumit en les seves línies mestres per tot l´espectre ideològic de la política europea. Trump i el Brexit serien una mica l´últim cant de cigne del classisme anglosaxó contra aquest «liberalisme assistencial a l´europea», com el defineix Tortella. D´aquí, prossegueix, que l´esquerra busqui nous caladors de vots en els col·lectius minoritaris, incloent el nacionalisme irredempt, el feminisme o els LGTB.
I precisament no fa gaire hem vist exemples preclars en aquest sentit. El Govern conservador espanyol anunciava una rebaixa fiscal per als mileuristes, així com una millora del límit de la despesa autonòmica i una convocatòria d´ocupació pública en l´Administració central que no es veia des de l´inici de la crisi el 2007. Potser aquestes mesures, fàcilment classificables com d´esquerres, s´hagin dut a terme per mor de la precarietat parlamentària del Govern presidit per Mariano Rajoy, pressionat al seu torn pel seu principal aliat, els Ciutadans que lidera Albert Rivera, qui efectivament té molt més clar dur a terme polítiques de major amplitud social.
Però sigui com sigui, sembla evident que els conservadors europeus –excepte a la zona eslava– no estan per la tasca de desmuntar l´Estat del benestar, i que com a màxim parlen de fer-ho sostenible en una conjuntura de baix creixement, aturada demogràfic, sofisticació i encariment dels serveis mèdics així com de fallida del sistema de pensions. I sembla que en l´extrema dreta s´hagi corregut la veu i les seves posicions proteccionistes cada vegada més s´assemblen a un manual d´economia socialitzada.
Dit això, resulta cridanera la persistència per part de molts pensadors situats a l´esquerra a seguir analitzant la realitat en termes extremadament maniqueus, la qual cosa resulta un reduccionisme, útil per instruir pedagògicament els nens i per organitzar la vida dels adults impartint justícia moral, però no com a eina amb la qual analitzar el món actual. El filòsof alemany Nietzsche va reconstruir la genealogia del pensament maniqueu. El boig de Sils Maria, com també se´l coneix, ho va entreveure amb una lucidesa sorprenent. Va viatjar fins als orígens, fins Zaratustra, i el va seguir la pista a través de la seva assumpció pel cristianisme per culminar anunciant la mort de Déu. Com d´equivocat estava!
Una mala lectura de Nietzsche va desembocar en el món immoral del nazisme, encara que el seu germen nihilista –el dubte sobre totes les coses, l´única creença en el no res– ha acompanyat fins al present a la ciència i al relativisme que sol sustentar-la. Einstein no hauria existit sense la revolució mental que va suposar l´autor de Més enllà del bé i del mal, Nietzsche és clar. Aquell relativisme elva voler combatre amb les seves idees l´últim intel·lectual de l´Església Catòlica, el cardenal Joseph Ratzinger –Benet XVI– en un intent fallit. Ratzinger es va proposar discutir amb el neomarxista Jürgen Habermas i va acabar fent teologia d´historieta a l´anunciar que al portal de Betlem mai no hi va haver cap burra. L´Església, sàvia, va jubilar l´estudiós i va buscar un fraticelli, un jesuïta, per predicar des de la bondat, des d´una de les cares del maniqueisme, la més amable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema