Celebració

02.08.2017 | 11:27

Ultimament fa la sensació que ens passem els dies celebrant efemèrides. N'hi ha que tenen un sentit, perquè es basen en números rodons. És a dir, que si en fa 10, 25 o 50 doncs mira, ja és això, perquè al capdavall vindrien a afavorir una lectura de la vigència del que es commemora, o bé la seva influència històrica o social. Però el que no resulta tan lògic és que qualsevol anualitat sigui susceptible d'un gran recordatori virtual, especialment perquè tanta insistència pot acabar deslluint allò que s'homenatja o, fins i tot, laminar el potencial de futurs revisionismes. En el fons, tanta celebració, tanta puntualització de l'efemèride, té a veure amb un tema més estructural: la nostàlgia. Avui, potser perquè la immediatesa ens ha tornat més conscients de la nostra data de caducitat, hi ha una permanent evocació del passat i de les seves presumibles virtuts. Passa, per exemple, amb els 80, aquella dècada ara prodigiosa però que va tenir un primer Trump a la Casa Blanca, una preocupant deriva estètica i una legió de productes audiovisuals que ni els anys redimeixen de la seva mediocritat. No és el mateix somriure quan sona una cançó de Rick Astley que afirmar que és bona, no fotem. Aquesta pandèmia basada en l'enaltiment d'allò que associem a una felicitat pretèrita ha acabat afectant, doncs, la nostra percepció de tot el que ens recorda l'inexorable pas del temps. Les musicals i cinematogràfiques per descomptat, però també les esportives i polítiques. I hem de vigilar que tanta atenció al passat i les seves remembrances no ens distregui d'un aspecte fonamental: la celebració del present. Parlar d'aquells temps i d'aquells meravellosos anys és divertit una estona, però no oblidem que són irrecuperables i tenim un present ple de complexitats. D'acord que no sempre ens dona motius per celebrar-lo, però millor provar-ho amb humor i paciència que no agafar torticoli de tant mirar enrere.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema