Quan el nou Spider-Man està a punt de caure'ns pel barret, els grans estudis han anunciat que, l'any vinent, ens engaltaran nou films més basats en personatges Marvel o DC. Trauran el suc als superherois fins que el públic se n'atipi.

És normal, tenint en compte que omplir de gent les sales de cine costa sang, suor i euros. Pot semblar increïble, però, a finals dels setanta, quan les pel·lícules es consideraven part essencial de la cultura, ningú va preveure un futur atapeït de platees desertitzades.

En aquella època de vaques grasses, de fet, va començar l'assalt dels herois de còmic a la pantalla gran. El tret de sortida el va donar Superman de Richard Donner. Vist ara, és lent, naïf i predictible, però hi surt Christopher Reeve, el millor Clark Kent de la història. L'èxit del film va obrir la porta a seqüeles i més adaptacions de superhomes. La gran majoria es basava en les icones més populars de DC, que regnarien als cines les dues dècades següents.

El canvi de cicle no es va produir fins a l'any 1998, amb l'arribada de Blade, d' Stephen Norrington, la primera adaptació amb cara i ulls d'un personatge Marvel. A partir d'aquí, la companyia va pitjar l'accelerador i es va començar a ensenyorir dels blockbusters, deixant descol·locats força temps els seus distingits competidors.

Ara mateix, la competició cinematogràfica entre supertipus està desbocada i ens diuen que el gènere té corda per estona. No ho dubto, però algun dia li passarà igual que als musicals, el western o el cine bèl·lic. Però tranquils: si encara hi ha gent que va al cine, ja li hauran trobat un recanvi.