Qui ha posat Rajoy

02.08.2017 | 11:27

Mariano Rajoy va anar al judici de la Gürtel a contemplar en viu de la que s'havia salvat. Des de la seva talaia a l'altiplà, situat per sobre del tribunal encara que a la vora de l'abisme, va poder comprovar en primera fila el col·lapse ètic que el seu peculiar lideratge del PP ha suposat per a la democràcia. En la seva testifical es va fumar un puro, virtualment, però a ningú hauria sorprès que reclamés la viabilitat d'un havà. L'aquiescent president de l'Audiència Nacional, i el fiscal Anticorrupció desplaçat per vigilar els seus subordinats, no haguessin rebaixat els fums del testimoni.

El servilisme destaca que Rajoy no va incórrer en errors, però no hi ha un sol tret de grandesa en la seva declaració. Els udols del mastí Hernando, que clama contra els advocats que van complir amb el seu comès indagatori, confirmen la gravetat del que ha passat davant del tribunal. La declaració del president del Govern en un macrojudici de corrupció contra el seu partit és un èxit dels dos jutges que la van promoure, però el viatge de La Moncloa a l'Audiència Nacional no pot ser d'anada i tornada.

La continuïtat de Rajoy després del torpede de la declaració no suposa un triomf de la seva personalitat enlluernadora, sinó una altra ferida en el lent declinar dels valors democràtics, que no són hereditaris. Només a Espanya ha estat possible la declaració d'un president del Govern en exercici, però només a Espanya s'ha saldat sense conseqüències. Sota aquestes coordenades, la normalitat és un eufemisme.

La inevitabilitat de Rajoy és un mite, i no dels gloriosos. En la doble cita electoral amuntegada en mig any, es podria haver promogut qualsevol president del Govern, fins i tot del PP. Es va decidir mantenir un polític que es declara obertament irresponsable del partit que lidera. La indiferència als assumptes econòmics sona irrisòria, en un governant que l'endemà de la seva declaració en judici presumeix de les xifres de l'atur com si hagués contractat personalment els treballadors afortunats. Sobretot, Florentino Pérez no pot col·locar-se al marge de les dades econòmiques del Madrid, perquè l'exigència de comptes se centri en els resultats. Sense anar més lluny, a Ángel María Villar no li ha funcionat la treta escapista de Rajoy. Ni a Sandro Rosell.

Si Rajoy no té el capital parlamentari per ser president del Govern, ha aconseguit els pitjors resultats històrics del seu partit, s'adorna d'un carisma més que discutible i ve de declarar com a testimoni davant de la corrupció enjudiciada, cal derivar les responsabilitats que esquiva el president cap als que l'han col·locat al capdamunt del Govern. La brúixola assenyala aquí els seus predecessors, curiosament socialistes.

González i Zapatero van promocionar un polític a qui detesten tant com es menyspreen entre ells. Ni tan sols els va preocupar que la seva arrogància estigués a punt de liquidar el PSOE. Van negar al seu correligionari Pedro Sánchez la confecció de l'Executiu de difícil arquitectura que el duo d'expresidents esquerrans van encapçalar respectivament el 1993 i 2004. No els va importar compartir el descrèdit del seu candidat de dretes. Ni tan sols van aconseguir impedir que Sánchez recuperés la secretaria general socialista. I convé recordar que Podem no és una creació de Sánchez, sinó en tot cas de les polítiques dels seus predecessors. Els historiadors tindran un ardu treball per desembolicar aquest vodevil.

Un populista es presumeix que representa la voluntat de la gent sense intermediaris. Rajoy assenyala que la voluntat popular és indiferent per al seu manteniment en el poder. Trump també governa d'esquena a l'espectador, però va obtenir el vot de gairebé la majoria de nord-americans. Rajoy, ni de bon tros. De nou, obliga a plantejar-se qui el va nomenar, per què el manté, què necessita per adonar-se del mal inherent al cerimonial de l'Audiència Nacional, i en què empitjoraria la situació amb un altre president de semblant inestabilitat.

«Fem el que podem» significa exactament el que vol dir, que «fem el que podem». Un consumat ús de la metàfora, gairebé un palíndrom per la simetria de les paraules.

Al president del Govern no li compensa l'esforç d'explicar-se, confia en el desistiment entrenat per la decepció. Com diria Solzhenytsin, a un dictador no se li demanen comptes. A Rajoy se li poden exigir cada dia, però no serveix de res. Tampoc ha funcionat la reclamació davant dels que el van col·locar a La Moncloa. A l'Audiència hi va arribar per mèrits propis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema