Fa uns dies el Govern espanyol va amenaçar el de la Generalitat de tallar-li l'aixeta del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) si no li presentava cada divendres un informe detallat de totes les seves despeses, per garantir que no es desviava ni un cèntim d'euro a la preparació del referèndum il·legal i pecaminós de l'1 d'octubre. Els diners del FLA són indispensables per a l'administració catalana: com que el sistema de finançament autonòmic està fet amb els peus, i en el cas de Catalunya es pot dir que a cops de peu, sense els préstecs del FLA la majoria d'autonomies no arribarien a final de mes. Per tant, l'amenaça no és cap petitesa.

Però aquesta amenaça implica alguna cosa semblant a un reconeixement de sobirania, tot i que difícilment seria aquesta la intenció del Govern espanyol. Sobirania en el sentit que és una amenaça de sanció que s'assembla a algunes de les que s'utilitzen en les relacions internacionals. En concret, a aquelles que s'apliquen per accions dels governs però que paguen les poblacions, la gent normal i corrent. És una pràctica envoltada per la polèmica, en la mesura que el governant es pot fer l'orni i els que pateixen són els que no en tenen culpa. Els defensors d'aquestes mesures parteixen de la idea que cada país té el govern que es mereix, i que pressionant la seva economia s'aconseguirà que o bé la gent o bé els poders fàctics traslladin aquesta pressió als governants. Rajoy fa el mateix amb Catalunya i el Govern: amenaça de tallar l'aixeta del FLA, amb el qual es compensa el pèssim finançament autonòmic, una mesura que castigaria els qui cobren de la Generalitat: proveïdors, prestadors de serveis, entitats concertades, receptors de subvencions i, qui sap, funcionaris. Però no pels seus pecats, sinó pels dels governants. Amb això esperaria aconseguir que els catalans pressionéssim Puigdemont o el féssim fora.

Aquesta és una lògica de sancions internacionals, com les que el Congrés dels Estats Units acaba de renovar contra Rússia, a veure si els russos fan fora Putin. Una lògica que implica reconèixer que, d'alguna manera, en alguna mesura, el sancionat és un territori sobirà, el govern del qual només respon davant els seus ciutadans o els seus poders fàctics. Si fos d'altra manera, si no es tractés d'un territori sobirà, en lloc d'aquesta mena de sancions, el Govern espanyol es limitaria a actuar contra els governants de la Generalitat i no sobre el conjunt de catalans.