Democràcia en retrocés

03.08.2017 | 10:26

Aquests últims dies s'han produït esdeveniments que mostren que la democràcia i els valors que la sustenten estan en retrocés en alguns països importants i això és una mala notícia per al món. Perquè democràcia no és només votar, sinó també separació entre poders independents entre si, controls i llibertats irrenunciables com són les d'expressió i reunió. Tot això s'està posant en dubte en un món que ha deixat de definir-se en termes de dretes i esquerres (aquestes últimes a la recerca de la seva identitat perduda) sinó en termes d'internacionalistes globalitzadors i de nacionalistes casticistes, entre els qui volen societats obertes i cosmopolites i els que defensen un ahir idealitzat i protegit per murs. El mateix esperpent catalanista té molt a veure amb això.

Em refereixo específicament a tres governants que han arribat al poder per la via democràtica, que s'omplen la boca afirmant que defensen la democràcia i que violen la seva essència amb els ressorts del poder adquirit gràcies a les urnes: el turc Recep Tayyip Erdogan, el veneçolà Nicolás Maduro i la polonesa Beata Szydlo.

Erdogan és en el poder des del 2003 i durant els seus primers anys va contenir els militars i va desenvolupar econòmicament el país fins que es va emborratxar de poder. Llavors, les acusacions de corrupció per part del seu antic aliat Fetulah Gulen els van enemistar i van conduir a un fallit cop d'estat que es va saldar l'any passat amb 200 morts, 40.000 detinguts i 130.000 persones arbitràriament expulsades del seu treball com a jutges, militars i mestres. D'aquesta manera, el veritable cop d'estat ha estat el contraatac d'Erdogan, que després va guanyar pels pèls un referèndum (16 d'abril) per reformar la Constitució i reforçar el seu poder presidencial en perjudici de la independència judicial i amb la submissió del legislatiu. Turquia va per la senda de l'autoritarisme i la islamització d'un país que Ataturk havia fet laic i amb això ha dividit els turcs en dos camps de mida semblant i cada vegada més polaritzats. El futur de Turquia és preocupant, no és el que jo desitjaria per als meus fills, alhora que s'allunya cada vegada més de la Unió Europea. Amb l'agreujant que no es tracta d'un país qualsevol sinó d'un membre de l'OTAN, la contribució del qual és necessària per acabar amb la guerra de Síria i per controlar el flux de refugiats.

Veneçuela és un altre esperpent que faria empal·lidir d'enveja el mateix Ramón del Valle-Inclán. La incompetència del «socialisme bolivarià» ha aconseguit fer passar gana i no tenir medicines en un país que neda en petroli. Nicolás Maduro, un conductor d'autobusos que va arribar a la presidència digitalitzat per Chávez i després ratificat a les urnes, simplement ha perdut el nord i camina fent tombs que paguen els seus compatriotes. Imbuït d'un sentit messiànic i incapaç de reconèixer errors i de rectificar (la inflació és del 700%) va convocar a les urnes els veneçolans per elegir una «Assemblea Nacional Constituent», un esguerro amb el qual marginar el parlament democràticament elegit, dominant l'oposició, i aconseguir-ne un altre domesticat i al seu servei. En protesta, l'oposició va convocar una vaga general que té el país paralitzat des de fa dies. Veneçuela està en una situació dramàtica per culpa de Maduro i dels seus sequaços, que no saben què fer per resoldre els problemes que han creat. Es tracta d'una emergència nacional que té la ciutadania dividida i que cal enfrontar amb les quatre condicions que ja va indicar el Vaticà el passat hivern: obrir canals humanitaris, alliberar els presos polítics, respectar les competències del legislatiu i convocar eleccions. Per aconseguir-ho, Maduro ha de negociar amb l'oposició, deixar d'empresonar conciutadans i deixar de matar manifestants.

El tercer cas el tenim més a prop, a Polònia i a Hongria, dos socis dins de la Unió Europea que han sortit fa molt poc de l'òrbita soviètica i que estan mostrant dificultats per assumir els valors que regeixen la nostra convivència. Va començar Víktor Orban a Hongria rebutjant acceptar quotes de refugiats (tot i que és veritat que altres semblem haver-les acceptat només de boca), controlant la premsa crítica i censurant la llibertat universitària, i la seva torxa l'ha recollit després la primera ministra polonesa, Beata Szydlo, i el seu partit de tall molt nacionalista –Llei i Justícia (PiS)–, que ara pretén reformar el Tribunal Suprem per controlar-lo, igual que abans va prendre altres mesures per controlar el Tribunal Constitucional i els mitjans de comunicació. La Comissió Europea, alarmada per aquesta deriva autoritària, ha amenaçat d'aplicar l'article 7 dels tractats europeus per suspendre Polònia del dret de vot i això ha animat el president hongarès a sortir en tromba afirmant que està disposat a defensar Polònia de la «inquisició» de Brussel·les amb tots els mitjans al seu abast. Les massives manifestacions de protesta contra el govern que s'han celebrat a les principals ciutats poloneses com Varsòvia, Cracòvia, Wroclaw i Gdansk i les crítiques dels EUA del seu admirat Donald Trump han forçat el president Duda (també del PiS) a no ratificar per ara les mesures proposades pel seu mateix govern. Però les espases estan en alt i Polònia i Hongria (i potser algun altre soci) estan en una deriva iliberal i antidemocràtica en el mateix cor d'Europa que no augura res de bo. Perquè la democràcia és imperfecta però és millor que les altres opcions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema