Bernat: «He dedicat la major part de la meva llarga vida a intentar conèixer-me millor a mi mateix i ara que arribo a la gran llum de la certesa descobreixo que les meves ales de cera es fonen davant la proximitat d'una veritat que em fa caure. Sí, com el pobre Ícar. Vaig intentar fer dels meus dies una peripècia que no només fos útil per a mi sinó també per als altres, amb necessitats que no molestessin i ambicions modestes que m'evitessin entrar al carril de la competitivitat extrema, i això em va portar a renunciar a massa somnis. Em vaig esforçar per no deixar terra cremada al meu pas, tot i que hi ha ocasions en les quals les teves millors intencions poden tenir conseqüències nefastes en els que bé et volen. Em vaig obstinar a no deixar-me dominar per les xacres de la vanitat, l'enveja i l'egoisme, i ho vaig aconseguir en gran mesura, encara que de vegades això em va portar a infravalorar-me. Em vaig imposar posar-me en la pell aliena per comprendre els errors que em feien mal i perdonar, o disculpar almenys, els defectes que es tornaven amenaçadors. I trobo a faltar no haver plantat cara en ocasions als hostils. Vaig estudiar tot el que vaig poder al marge de títols i honors per gaudir del plaer de la cultura que ens van llegar persones que van fer millor aquest món, però canviaria tanta saviesa lectora per una altra basada en l'acció. Vaig aguantar com vaig poder ferm les envestides de la decepció i el dolor, i en enfonsar-me trigava massa a aixecar-me. Vaig estimar dones que no podien estimar-me i vaig ser estimat per dones a qui no podia estimar. Que idiota. Vaig tenir petits èxits i grans fracassos, i els primers no em van fer feliç i els segons s'encapritxaren de mi. I ara, 27.457 dies després, sento que he desaprofitat la meva vida i que podria haver volat més i més alt si no hagués mirat tant a terra ».
