Són dos quarts de nou del matí i em truca un amic per preguntar-me quin és el futur de l'esquerra. De passada, afegeixo, podem qüestionar-nos també el futur de la dreta. Perquè una sense l'altra no existirien, es referencien mútuament, representen el ying i el yang de l'acció política occidental. Déu n'hi do, la matinada ideològica!
Sembla que la qüestió està en l'ambient, i en part té a veure amb el canvi que s'ha produït al PSOE -el sanchisme, la militància i totes aquestes derivades- i els ressons de les mutacions socialdemòcrates que arriben d'altres països que marquen pautes com França, Alemanya o el Regne Unit. Òbviament, els canvis significatius que està produint l'emergència dels anomenats populismes han vingut a alterar l' statu quo de la política tradicional, no diguem ja a casa nostra, on el fenomen s'ha revestit d'esquerranisme generacional amb els fantasmes i mites de la guerra civil encara per psicoanalitzar. Es diria que s'ha perdut la brúixola i naveguem sense nord. Mirem, doncs, a les estrelles on podem llegir les rutes d'allò més profund.
Per començar convé abandonar el pensament maniqueu, i resultarà molt útil també renunciar a les utopies que han estat prometent la solució final a les nostres inquietuds. Com una vegada vaig sentir dir a l'actual president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, «la fugida forma part de la utopia», cosa que equival a una invitació per quedar-se a resoldre els problemes i a fer-ho amb pragmatisme, és a dir, amb moderació i equidistància.
Aquest és un factor que podrien compartir l'esquerra i la dreta, el que alguns han vingut a anomenar polítiques d'Estat o de consens ampli, que han d'obtenir com a rèdit projectes i plans col·lectius sostinguts i sostenibles en el temps, almenys en el mitjà i llarg termini. Els models de l'administració pública, de l'educació i la sanitat, de les grans infraestructures o del medi ambient, de la justícia, la defensa i les relacions exteriors no poden imposar-se per majories simples, això seria una terrible perversió del sistema democràtic, el principal objectiu del qual no ha de ser únicament la regulació de l'accés al poder sinó el manteniment de la convivència social, l'equilibri de la diversitat d'interessos. D'aquí la sobirana estupidesa de l'independentisme català, de la democràcia de l'embut posada en marxa a Veneçuela o de les mentideres ocurrències del president Trump.
Com no, ja que una cosa és predicar i una altra donar blat, seria bastant miop per la meva part proposar un marc teòric sense més solucions concretes. Siguem, doncs, positivistes, pràctics.
El principal obstacle per avançar en aquesta línia -la convivència pacífica, la tolerància ampliació provindria dels ressorts ideològics de l'esquerra, en la seva forma de pensar massa prejutjada per relacions de causa i efecte dels conceptes. Per expressar-ho fi, l'esquerra està presa dels tòpics i dels significats primaris de les paraules. Ha deixat de ser dialèctica per abraçar el llenguatge de la immediatesa publicista, i atès que hi ha molta més població desheretada que opulenta, diguem que té el públic garantit.
I això no li passa a la dreta? Bàsicament no, perquè l'extremisme dretà com a cristal·lització del mal va ser derrotat en tots els ordres en la guerra europea. És clar que pot tornar, però la resposta sempre serà àmplia i generalitzada, tots ens trobarem a les mobilitzacions. Però la dreta ja no és això, ni tan sols representa les restes del postfranquisme com es diu d'ella sense invocar més factors d'anàlisi. I ens quedem tan tranquils.
Fa temps, sense anar més lluny, que la dreta ha assumit els idearis bàsics de l'esperit socialdemòcrata. Ho ha deixat dit el gran historiador de referència del socialisme europeu, Tony Judt: la socialdemocràcia hauria mort d'èxit. Aquí estem, despertant els amics de matinada per inquirir sobre preguntes transcendentals.
En conseqüència, de què es tracta ara? Per començar, cal tornar a pensar, abandonant l'obvi i el recurs al plebiscit continu d'arrel autoritària. Després serà necessari donar suport a qualsevol sistema de contrapoders, atorgant àmplies dosis d'autonomia en tots els sentits: els controls han de funcionar, els cossos d'inspectors, les intervencions, l'autoregulació professional i deontològica.
I considerem que avancem molt de pressa, com mai abans en la història, cap a un món desconegut, fascinant i alhora altament perillós. Internet, sense anar més lluny, el miracle de la biblioteca universal i infinita que van somiar Borges i els alexandrins, que ja manegen els adolescents, i els nens, on nia també el pitjor de l'espècie humana, des de les sàdiques execucions de l'Estat Islàmic a les perversions sexuals més degradants, des de tota mena de hackers tramposos a un manual per fabricar una bomba humana o blocs que inciten al suïcidi. Internet com a metàfora: la llibertat total que ens porta a un món d'inestabilitat emocional o la repressió totalitària, i en meitat del curs la possibilitat que caminem al costat dels nostres drets creant amb els millors i més preparats l'ètica i els codis que regulen el futur de la convivència. Al fons, a l'esquerra.
