«Ajuda'm a saber», un conte d'estiu (1)

05.08.2017 | 01:21

La primera vegada que va sentir aquells xiuxiueigs va pensar que devien ser els gemecs passionals d'algun veí i els va obviar. Havia tingut un dia dur a la feina i necessitava dormir, tot i que no ho va aconseguir del tot. A la nit següent, just abans d'adormir-se, els xiuxiueigs van tornar a aparèixer tot i que ara sonaven més nítids i propers, fins al punt que li va semblar sentir la veu d'algú que li deia alguna cosa. Va fer un bot del llit i va encendre el llum de la tauleta de nit. Tremolava, la idea de regirar l'habitació l'atemoria; qui sap si trobaria un gremlin sota el llit, un follet entre els calaixos, o un troll dins l'armari de la paret! «Va, Lluc, ja ets grandet per creure en monstres!», va pensar per convèncer-se que només havia estat un malson mentre el seu rostre esbossava un somriure nerviós. Malgrat tot, va passar la resta de la nit sense aclucar els ulls, cobert totalment amb llençols i cobrellit, com quan era petit i es protegia així de l'amenaça d'infinitat d'éssers nocturns i d'altres mons.

A la tercera nit ja no s'aguantava els pets i necessitava dormir, sucumbir a la somnolència. I de fet ho va fer fins que aquella veu va tornar a irrompre per dir-li alguna cosa a cau d'orella. Va poder sentir, fins i tot, com un alè recorria el seu clatell. En Lluc es va despertar espantat i va encendre el llum. Somiava o realment li havia semblat sentir una veu? «Ajuda'm a saber», va sentir tot seguit. I va empal·lidir encara més. Qui havia dit això? «Si us plau, ajuda'm a saber», va dir la veu de nou. En efecte, semblava el trist somicar d'una nena però, d'on provenia? Va mirar sota el llit. Res. Va obrir els calaixos. Tampoc. Només li quedava l'armari. «Ajuda'm a saber», va tornar a retrunyir per l'habitació aquella petició amb dolça veu de nena. No hi havia dubte, venia de l'interior de l'armari. Va empassar saliva, va agafar una espardenya i va acostar-s'hi lentament. I el va obrir.

Davant seu, rere la roba penjada sobre les perxes, a la paret interior, hi havia una misteriosa porta negra. «Què hi feia, allà? Qui l'havia posat?», es va preguntar convençut de no haver-la vist mai abans. No s'ho acabava de creure però ara ja no podia parar, necessitava saber qui el cridava i per què. El pànic s'havia convertit en curiositat i va obrir la porta sense ni pensar-s'ho. Foscor infinita. «Ajuda'm a saber, si us plau», va dir-li la dolça veu de nena, ara, des d'aquella espessa negror. En Lluc, totalment atrapat per tot aquell misteri, es va introduir a l'interior molt a poc a poc. La llum que provenia de l'habitació no anava massa més enllà d'aquell llindar impossible i va pensar que potser seria bona idea tornar sobre les seves passes i agafar el mòbil. Però en aquell moment, com si la nena de la dolça i suplicant veu llegís els seus pensaments, va sentir un «No marxis, ajuda'm saber». I la porta de l'armari es va tancar de cop, sumint-lo en el més absolut no-res.

(continuarà)

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema