Quan es va conèixer el cas d'Aigües de Girona, se'm va fer molt difícil entendre'l. Les mínimes dades que s'anaven coneixent i la poca o nul·la facilitat per part de tots els actors per poder accedir directament a la informació dificultava moltíssim la tasca d'intentar esbrinar què havia passat. Assistíem a rodes de premsa on no s'entregaven els informes que estaven sobre la taula i que restaven amagats en carpetes, amb excuses com que no seríem capaços d'entendre res perquè allò era molt complicat. Ens havíem de fiar de les declaracions i contradeclaracions. Aquest informe diu tal i aquest altre diu qual, però no els teníem a les mans per llegir-los i treure'n conclusions. Anàvem a cegues perquè una cosa sí que estava clara; en aquest afer hi ha una guerra política soterrada que pot arribar a tapar, i de fet així ha estat durant un temps, la part essencial de la qüestió. Quina ha estat la gestió d'Aigües de Girona durant dècades? De quina manera ha influït en el cost del rebut? Com i qui controlava la relació público-privada? L'informe de l'Agència Tributària ha començat a posar llum a l'afer i dona respostes a molts dels interrogants oberts. Un article de Tapi Carreras al DdG el 20 de juliol ho explica amb tota claredat. L'empresa i els seus gestors asseguren que no hi ha cap irregularitat i apunten que l'informe tributari és fals. L'última paraula la tindrà el jutge.
