Parlen: «No puc evitar escoltar-les quan vaig en un transport públic o si entro en un centre comercial. Llevat que porti els meus propis cascos amb la música que m'agrada, tard o d'hora em cau a sobre la maledicció de les cançons ploraneres. Unes vegades tenen veu de dona i altres d'home. Estan tallades totes pel mateix patró: plors. És clar, tothom ha passat pel mal rotllo de l'amor no correspost o de l'abandonament indesitjable, així que aquestes cançons juguen sobre segur apel·lant a sentiments malparats. Jo també em vaig llepar les ferides en algun moment, ja fa força temps afortunadament, fins que un dia em vaig afartar de la meva pròpia autocomplaença en la tristesa i vaig invocar la tantes vegades oblidada paraula que ens salva de moltes misèries: dignitat. Si falta alguna cosa en gairebé totes aquestes cançons és això: dignitat. Hi ha rancor, retrets diversos, advertències ridícules a l'altre o l'altra que no serà feliç a partir de la ruptura, laments carregats de malvolença o judicis sumaríssims plens de ressentiment. Cançons d'amor no són. Ni tan sols d'amor propi. Són cançons d'egoisme i desconfiança (la gelosia neix d'aquesta barreja infame), autèntics exercicis de pobresa mental que diuen molt poc de la personalitat de qui els assumeix com himnes de la seva tristesa. Hi ha un tema de moda que em resulta especialment lamentable: un d'aquests cantants ploramiques es nega a acceptar que la seva ex hagi trobat un altre home (cosa molt habitual entre els que no saben passar pàgina i no accepten un no com a animal de companyia) i es dedica a posar a caldo l''intrús'. I després li deixa anar una d'aquelles frases que amb lleugeres variants es repeteixen com un mantra descaradament masclista: ets meva i només meva. M'indigna que hi hagi dones que no senten nàusees quan un paio les considera de la seva propietat privada. Què necessiten per rebel·lar-se?».