Vaig passar tots els estius de la infantesa a la platja de sa Riera de Begur. La meva àvia llogava una petita casa de pescadors, propietat de la família aborigen dels Florian. Les criatures ens estàvem amb ella, entre juliol i setembre. I cada dia fèiem el mateix. Després d´un esmorzar fort (revoltillos, carn o peix fregit, i pa, molt de pa), ens anàvem a remullar, fins l´hora de dinar. Després del repàs, quan la calor era més punxeguda, reposàvem, i a mitja tarda tornàvem al remull. Havent sopat, segons com fèiem un tercer rondo d´aigua i sal. Durant l´estiu mudàvem la pell tres vegades, agafàvem el to de les fustes nobles i ens avorríem. Sentíem el plom del temps als ossos fins que es produïa el fet anual, més aviat o més tard, l´esdeveniment al voltant del qual pivotaven totes les vacances escolars. Un bon dia arribava un estranger surant a la llongada.

No és el primer cop que recordo per escrit aquesta mena de cita cíclica amb la mort aquàtica dels turistes. Si em repeteixo, és per donar-me entrada. A principis del juny proppassat morien dues persones en aigües de la Costa Brava. Una dona (79) a la platja Gran de Platja d´Aro i un home (80) a la platja del Centre de Roses. Quedava inaugurada la temporada de banys. Des d´aleshores han mort set persones més. Un alemany (81) a la platja Petita d´Empuriabrava, un francès (86) al cap Sa Sal de Begur, un anglès (67) a Platja d´Aro, un belga (69) a la platja del Borró de Colera, un segon francès (72) a la platja del Rec del Molí de l´Escala, un espanyol (46) a la platja de Lloret de Mar, un jove bussejador (tercer francès) a la cova del Dofí de ses illes Medes i un quart francès (68), que navegava a frec de Roses amb un veler: se li va deslligar el bot auxiliar i es va llançar a recuperar-lo.

El nombre de finats augmentaria si no fos que madamma la fortuna de tant en tant intervé. Perquè quan escric aquesta article, d´accidents arran de mar que podien haver acabat malament n´hi ha hagut un munt. Estimbades des dels camins de ronda, onades que netegen els roquissars de temeraris, indigestions sota el bronzo i un ventall inabastable de temptatives per cobrar la quitança. Si de passada també comptés les criatures que perden la vida en piscines i bassals d´interior, no acabaria mai.

M´agradaria pensar que l´agost que comença quedarà en blanc, però sé que no serà un agost com toca, si no passa avall una altre grapat de vacancívols. De petit, a sa Riera llegia i rellegia un còmic fabulós d´Yves Chaland, titulat El cementiri dels elefants. El mite africà diu que quan els paquiderms moribunds senten la crida del final, se´n van a morir en grup, arran de deus ignotes. És a dir, a prop de l´aigua dolça, la font de la vida. I sovint pensava, té, com els jubilats estrangers a la Costa Brava, que tanmateix, l´aigua, la prefereixen amb sal.