Quin mal rotllo fan les good vibes (les bones ones) vibrant per tot arreu. Vaig passar uns dies de vacances amb parament aliè i em vaig trobar amb un dispensador de sabó que em deia en anglès que «sempre hi ha una raó per somriure» i un got per al raspall de dents que assegurava, en el mateix idioma, que «la vida és bona».
No atenc al que diuen objectes que estarien millor callats però al tercer dia em vaig veure contestant al dispensador, del qual no sortia gel, «vostè doni sabó» i vostè recolzi el raspall, que «la vida no és bona ni dolenta». Ho vaig dir en català perquè el meu anglès no hi ha persona ni cosa que l´entengui.
A l´esmorzar vaig prendre el cafè en una tassa que em deia que soc «una persona única i genial». Ser únic és qualitat de tot individu, encara que els bessons ho aparentin menys. Ser «genial» es diu massa i té més inconvenients que avantatges. Ni vaig creure que la tassa tingués raó, ni ho necessitava per a l´autoestima, però quan vaig veure que deia el mateix a una companya de vacances en el berenar vaig deixar de tenir l´atenció de prendre el cafè temperat per no cremar el meu fan número u.
Les bones vibracions fan mal rotllo perquè són exagerades i les col·loquen en els objectes com post-it positius per a persones a tractament.
El sistema, que està en un moment especialment cruel, dona ànims -sobretot en anglès- a les portades de les llibretetes i en els objectes quotidians perquè aguantis i, si no ho fas, que sentis que és per culpa teva, per no vibrar en la freqüència de les bones ones.
En tornar al bar de sempre vaig demanar un vi jove, el vaig tastar, em vaig eixugar els llavis amb el tovalló i el vaig tirar dins d´una galleda que deia «soc la paperera» amb realisme funcional, no perquè tingués un problema d´autoestima.
