Ha arribat l'agost a ritme de rebaixes i d'una calor tòrrida. E la nave va, es diria, com en l'extraordinària comèdia de Federico Fellini. La nau va a tota vela, beneficiant-se d'una recuperació econòmica que està sorprenent pel seu ímpetu la comunitat internacional: creixements constants per sobre del 3% del PIB, una forta creació d'ocupació -l'EPA situa ja l'atur per sota de la xifra fatídica dels quatre milions- i, sobretot, la consolidació d'un model cada vegada menys dependent de la construcció i del crèdit, i amb major biaix exportador. D'una manera accelerada, la inversió, l'ocupació i les tímides millores salarials impulsen el consum de béns i serveis, omplen les terrasses dels bars i els restaurants, i recuperen el mercat immobiliari. Són dades objectives que es corresponen amb una impressió subjectiva bastant generalitzada: la d'un nou floriment de l'economia els principals beneficis del qual es concentren en poques mans, no gaire més enllà del 20 o 25% de la població. I sens dubte la nau va perquè, tot i el continu degoteig de la corrupció, les institucions se sostenen i compleixen amb la seva missió de sanejar un teixit malalt que amenaçava amb desestabilitzar el sistema. El discurs que va pronunciar Rajoy com a resum del curs polític va ser triomfant sense ser ell home d'entusiasmes. Va buscar traçar el relat de la normalització després de la major crisi que ha viscut Espanya, almenys des de la dècada dels setanta. Va buscar reivindicar-se com un polític normal per a una època que no ho ha estat i que segueix sense ser-ho. La nau va, ens va voler dir. O no.
La clau resideix en aquesta incertesa: «o no». El país es normalitza al mateix temps que el PSOE ha entrat en un procés de radicalització que l'apropa perillosament al territori minat de Podem. El PP segueix sotsobrant en un oceà de casos de corrupció, la qual cosa impedeix que capitalitzi el vot de l'estabilitat i la recuperació econòmica. Els salaris segueixen hivernant, sense que s'albiri una millora notable en un horitzó més o menys proper. La bretxa social continua en augment tot i les bondats d'un generós Estat del Benestar que garanteix les pensions, la sanitat i l'educació públiques. I encara queda el conflicte territorial, que constitueix el problema central del país i el més urgent. Hi haurà segurament un abans i un després de l'1 d'octubre: se celebri o no el referèndum, es produeixi o no un xoc de trens. Quan es traspassen determinades línies res torna a ser igual.
Rajoy segueix confiant en la figura de la vicepresidenta Soraya Saénz de Santamaría, tot i que ja són moltes les veus en el si del PP que posen en dubte la seva capacitat política per contenir el Procés. De fet, Puigdemont vol només de forma tangencial que tingui lloc el referèndum. En realitat, el seu objectiu últim passa per escenificar un conflicte a gran escala -manifestacions massives, ocupació d'espais públics, aplicació de l'article 155, detencions de líders polítics- que li permeti ser portada en els principals mitjans internacionals. Es tracta d'una variant ben estudiada de les revolucions postmodernes, que es juguen sobretot en el camp de l'opinió pública. Jordi Pujol va teoritzar sobre aquesta estratègia en una de les seves últimes cartes, abans que iniciés la seva pròpia via dolorosa en format judicial: només quan Catalunya esdevingui un problema europeu, la Unió forçarà el Govern espanyol a negociar. Passi així o no, la veritat és que difícilment les coses tornaran a ser iguals després de l'1 d'octubre, almenys durant força temps. La confiança s'ha trencat, els dics de contenció s'esquerden, la manca de respecte institucional s'accentua fins a límits desconeguts en la història d'Espanya.
