És una llei general: els que ocupen una posició dominant, aquells que tenen més capital específic, s'oposen en nombrosos aspectes als nouvinguts, als que van amb retard i als oportunistes. Els que compten amb una major antiguitat, doncs, fan servir diverses estratègies de conservació amb l'objectiu de treure profit d'aquest capital acumulat del qual parlem. Els nous són més subversius, ja que aspiren a alterar la taula de valors i a redefinir els principis de producció o d'apreciació de serveis, ideologies, etcètera. Així succeeix en la política i en qualsevol sector o indústria, fins i tot, en les culturals i les creatives. En el cas de la moda, per exemple, el sociòleg francès Pierre Bourdieu recordava que les revistes de tendències associaven als modistes consolidats una sèrie d'adjectius com «tradicionals, prestigiosos, exclusius, refinats, selectes, equilibrats, perdurables». En l'altre extrem, els dissenyadors emergents i les seves respectives obres eren qualificats com a «divertits, simpàtics, radiants, lliures, entusiastes, funcionals». Els primers, avui, han deixat de mantenir el discurs vague, però defensiu, de l'inefable «cau pel seu propi pes». Alguns, com Tommy Hilfiger o Ralph Lauren, s'han actualitzat i són els més valents a l'hora d'incorporar novetats radicals com les que porta la tecnologia digital: realitat virtual i augmentada, internet de les coses.
