Sembla que si agafes les vies del tren i comences a caminar, has d'arribar a algun lloc. Devia ser el que va pensar Lucía Vivar, la nena de tres anys desapareguda el 26 de juliol a Pizarra (Màlaga), i trobada morta després. Una càmera la va gravar caminant per la via, intentant, segurament, assolir una travessa sense haver enlairat el peu de l'anterior. Les vies del tren donen molt de joc a la imaginació. Recordo haver fantasiejat de nen amb elles. Jo caminava molt (encara no he parat) i agraïa qualsevol cosa que indiqués la possibilitat d'un recorregut. M'havien marcat les molles de pa del conte d'en Patufet i portava sempre pedres a les butxaques, per si de cas (encara en porto). Va ser un cop dur escoltar l'expressió via morta. Significava que algunes vies no conduïen a cap lloc. Si al principi només eren els trens els que entraven en via morta, més tard van ser les vides i els projectes. Quan una novel·la entrava en via morta, significava que s'havia podrit. De vegades passaven anys fins que eres capaç de fer marxa enrere, treure-la d'aquest carreró sense sortida i emprendre amb ella un trajecte nou.
«Carreró sense sortida» va ser un altre cop. La idea que alguns carrers morien sense desembocar en altres resultava difícil d'acceptar. Hi havia també vides i projectes i novel·les que entraven en carrerons sense sortida, perdent-se en la foscor del seu fons. Per això ens ha commogut tant la notícia de Lucía Vivar. Al principi debia caminar a cegues, com es comencen molts poemes, sense saber on la portaven les seves cames. Potser va sentir una mica de por fins que va descobrir les vies del tren. Amb tres anys ja se sap que condueixen a algun lloc perquè encara no s'ha escoltat l'expressió «via morta». Devia ser un alleujament per a la petita. Ara només faltava no abandonar la seva empremta. Probablement estava segura que la conduirien on havia deixat els seus pares. Vol un pensar que es trobava tan segura que potser jugués a saltar d'una travessa a una altra. I quan es va cansar, es va posar a dormir allà mateix, per no extraviar-se de nou, de manera que quan despertés pogués continuar la ruta que la tornava a casa. Per fortuna per a ella, va morir sense assabentar-se que no hi havia arribat.
