Està jubilat. Viu al barri de les Tres Creus, a la banda de ponent del poble. A les dotze del migdia decideix baixar al centre per visitar un amic. Surt de la casa d'una planta de la travessia de les Tres Creus, gira pel carrer Francesc Campderà, metge que fa fundar l'any 1844 el manicomi «Torre Llunàtica». Baixa fins la travessia de la Creu, que enllaça amb el carrer Costa de la Creu. Són noms apropiats per uns vials costeruts. Pujar és feixuc, com portar una creu de penitent. Ell, ara, va de baixada. De tornada, suarà la cansalada.

Al carrer de la Riera s'atura per prendre alè assegut en un dels bancs de pedra. S'extasia amb la desfilada de noies primes i grasses amb minúsculs bikinis, de nois amb ridículs eslips, bòxers i bermudes. Tots van en direcció a la platja gran de Lloret.

Després d'un breu descans, travessa l'avinguda Just Marlés, que cobreix la riera de Mont-Barbat. Recorda la polèmica sobre si havien de ser unes Rambles per passejar o una via ràpida, una Meridiana. De fet, s'assembla a un carrer de Las Vegas, flanquejat d'hotels i discoteques. A les nits d'estiu és un pandemònium de joves turistes àvids de música i beguda.

Agafa el carrer de Santa Cristina, patrona de la vila, verge de Toscana, flagel·lada, esquinçada, cremada a la foguera, llençada al llac amb un pes a l'esquena i traspassada de sagetes. Quin martiri! L'home passeja entre els efluvis d'alcohol amb seqüeles de vomitades i pixarades. Les brigades de neteja no donen l'abast per combatre la fortor de l'amoníac i l'acidesa de la bilis que esquitxa llambordes i parets. Els locals d'oci nocturn, obertes les portes de bat a bat, escopien les humors, suors i pudors dels parroquians de la nit.

La part final del carrer és sinuosa i estreta fins a la plaça del Carme. En aquest indret abans hi havia el Cine Moderno. Com a record s'havia preservat, amb retocs i coloraines de mal gust, l'antiga façana ornada amb motius vegetals.

Abandona la plaça pel carrer Sant Romà, l'altre patró de Lloret, un diaca que no s'ha de confondre amb un altre que era soldat. És una via pública, dignificada en els darrers temps, amb la presència de botigues de categoria: joies, perfums i marroquineria fina.

El carrer mena a la plaça de Francesc Piferrer, escriptor i heraldista. El carrer de Sant Pere, una de les artèries viàries, neix en aquest lloc.

Travessa la plaça per agafar el carrer Miquel Ferrer, nom d'un ric comerciant que va lliurar a l'hospital les rendes obtingudes a Cuba. Tomba a l'esquerra per enfilar el carrer Sant Carles. Passa per davant del museu d'indians, o casa Font, comprat per l'Ajuntament l'any 1981.

Una mica més enllà viu el seu amic. L'espera un got d'aigua fresca. El periple s'ha acabat.