El turisme és una indústria contaminant, perdó per la redundància. La imatge d'un nadiu assenyalant amb detall una adreça a una parella d'estrangers no té res a veure amb l'amuntegament de quinze turistes per habitant en una regió com les Balears, i en un període de tot just sis mesos. La comunitat rep dos de cada cent dels viatges de vacances planetaris, desenes de milers de vegades per sobre del seu pes territorial. Es tramita un Dunkerque diari davant l'estupefacció dels residents. Congestió és un terme insuficient per descriure el col·lapse.
El miracle del turisme no rau en les xifres milionàries de visitants, sinó a camuflar una activitat econòmica amb un impacte brutal sota la imatge d'un desinteressat intercanvi social, en què ha de participar alegre i gratuïtament la resta de la població. No s'obligava a somriure els habitants de zones properes a uns alts forns, la participació en l'activitat productiva dels quals exigeix una remuneració.
La poesia no quadra al turisme actual, més proper a la ramaderia intensiva que a un pretensiós intercanvi cultural. Només cal repassar els fòrums i el llenguatge de la indústria, idèntic als termes tècnics utilitzats en la producció d'electrodomèstics. La pretensió solidària, en tot excepte en el repartiment de beneficis, serveix d'antecedent a les xarxes socials que disfressen els seus negocis d'homenatges a l'amistat.
La tergiversació del turisme com una activitat fraternal ha permès aplicar-li criteris de producció infinita. Tota proposta de limitació es revesteix d'insult intolerable a altres éssers humans. La turismofòbia supera ja en virulència a la xenofòbia legitimada per governants com Donald Trump. Per aquest motiu, la protesta contra l'explotació excessiva voregi les acusacions de terrorisme. Les activitats fabrils clàssiques es van traslladar a polígons periurbans, per garantir la convivència a les àrees residencials. En canvi, les zones turístiques espanyoles són immenses plantes industrials, on els residents adquireixen el rang de nosa indesitjable.
El veí ha perdut els seus drets, quan en teoria aporta el substrat de l'activitat turística. Ni tan sols n'hi ha prou amb la resignació flegmàtica, se li exigeix un entusiasme nord-coreà cap a la pèrdua absoluta d'identitat del seu entorn. Se li retreu que qüestioni una activitat que li reporta un discutible benefici econòmic, perquè les comunitats espanyoles amb major nombre de visitants estrangers no dominen l'escalafó de la riquesa.
El curiós sil·logisme que en les regions turístiques no es pot criticar el turisme, obligaria els països productors d'automòbils a romandre impàvids davant els embussos de trànsit. El xantatge que la denúncia dels excessos de la indústria turística és en realitat un insult als turistes equival al fet que l'oposició a una central nuclear es dirigeix en realitat contra els usuaris de l'electricitat que generi.
El ciutadà que no troba un taxi perquè tots els vehicles amb llicència estan recollint turistes a l'aeroport, té dret a protestar. En aquest moment, o quan amb prou feines pot circular pels carrers de la seva petita ciutat, costarà convèncer-lo de les virtuts celestials del turisme. Ningú en el seu sa judici pretén erradicar la indústria dels estrangers, però posar fre al seu absurd creixement en determinades zones no només és una iniciativa d'autodefensa, sinó potser l'única postura racional.
L'experiència prèvia demostra que qualsevol lloc és susceptible de ser convertit en un enclavament turístic, verbigràcia la presó d'Alcatraz. Convé per tant repassar les fases en la relació de la població autòctona amb un nombre creixent d'invasors. Es comença vivint amb el turisme, quan les proporcions són adequades i miscibles. Els visitants són aquí una font indiscutible de riquesa econòmica i cultural. A continuació es viu del turisme, inaugurant una dependència que desembocarà en la saturació si no es controla. En el punt de desbordament irreversible, es passa a viure per al turisme. És la fase en què es troben les zones espanyoles amb major nombre de visitants. El resident es converteix en indesitjable. La inevitable reacció porta a viure contra el turisme, per un instint de supervivència ciutadana. La sobreexplotació no és diferent a l'experimentada en la indústria pesquera, amb la diferència que hi ha éssers humans que no es resignen a ser tonyines. Per desgràcia, sense crisi no hi ha marxa enrere industrial.
