Ho dic de bell antuvi per no crear malentesos: la meva actitud davant la bellesa del cosmos és minsa, quasi nul·la; una posició que m´ha creat incomprensions i certa hostilitat entre persones estimades. No sé reconèixer-la, no sé admirar la natura, en canvi crec que sé valorar la bellesa generada pels sers humans, pels artistes, pels escriptors, directors de cinema, pintors, arquitectes, enginyers, etc.

La bellesa en les coses naturals és cega, mecànica, desmotivada, no ha fet res per ser agradable, vistent; és el ser humà que hi posa la bellesa mogut per la seva sensibilitat o pels prejudicis culturals. La natura no és un actor, ni un poeta, ni un dissenyador d´escenaris, ni un arquitecte, per això no sé adjudicar-li els atributs dels artistes o dels arquitectes. Un haiku proclama: «la bellesa del paisatge correspon un 50% al paisatge i un 50% a l´espectador que la gaudeix»; bé, jo crec que el 100% li posa l´espectador.

La realitat és percebuda de forma diferent segons l´educació familiar, els interessos, les actituds, els convencionalisme. Ortega y Gasset a El hombre y la gente narra aquesta experiència: si situem dues persones davant un paisatge i l´observen durant uns minuts, després els demanem que ens informin del que han vist, ens adonarem que han contemplat dos paisatges contrastats. L´agricultor ens parla de l´estat dels camps, de la cura dels horts, de la classe d´arbres, mentre que l´home de ciutat, emocionat, enalteix el silenci, la pau i la poesia bucòlica del veral. Les mirades dels dos homes queden entelades per les seves pròpies circumstàncies vitals.

Hi ha qui només veu negocis i diners en el paisatge, coses per fer, i qui percep sols la bellesa en l´indret, lluny de tot afany crematístic. Un servidor mai he sabut mirar de forma contemplativa la natura, la meva mirada sempre és una mirada interessada, pagesívola, impregnada de prejudicis adquirits en la infància. I m´enorgulleix sentir-me rural; si miro l´hort és per comprovar la maduració dels pebrots o de les tomates. No nego que siguin bells, però l´important és que són comestibles. Si entro al bosc no és pas per passejar ociosament sinó per caçar bolets.

Algun cop per no emetre una imatge de persona estranya he aguantat estoicament una posta de sol a Formentera. Un dia reunit amb gent gran de l´illa volgueren saber si havia vist les solpostades: «Cap, ni una». Un somriure sorneguer es dibuixà a les seves boques: «Tampoc nosaltres mai n´hem vist cap. Ningú perd temps amb ximpleries podent estar escarxofats en el sofà mirant la tele i bevent un trago de vi».

El filòsof Sòcrates en un captard, mentre els deixebles observaven el sol declinar i veient la seva indiferència van preguntar-li: «Com pot ser que no es commogui davant tanta bellesa?». Els va respondre: «No nego la beutat física, però m´interessa més la de les ànimes dels humans».

Aquest va ser el pas definitiu de la cosmologia a l´antropologia filosòfica. El mot cosmos significa món ordenat i formós; la paraula cosmètica, el que conserva i embelleix el cos, és oriünda de cosmos. La primera filosofia neix en el món rural, no a l´urbs, per això el seu pare, Tales de Milet, proposa l´aigua com l´origen i el ser de totes les coses. El pagès més que ningú valora la importància de l´aigua. En el món camperol domina el pragmatisme senzill i primitiu, el realisme a l´abast de la mà, sense refinament intel·lectual ni sofisticació, perquè la realitat és tan dura i esquerpa que no pot ser tractada com una abstracció, no hi ha temps ni bons aliments per a la lírica.

He pujat a cims amb gent del camp amb la intenció de collir bolets, no per sotjar la panoràmica. Mai vaig escoltar cap valoració estètica, es limitaven a comentar: «quins suros més mal pelats!», «el poble aquell és Espinelves, ara fan calerons venent avets», «trigaríem envers tres hores per anar a Viladrau i d´anar a Vic se´ns faria fosc». Mai va sortir dels seus llavis cap consideració admirativa en pro de l´encís botànic o topogràfic i sí referent al conreu, al bestiar, la propietat del terreny, l´escassedat o abundància d´aigua tan necessària per regar el tros. Si trobàvem pel camí gent de la ciutat les interjeccions i el «que maco» es repetien fins la sacietat.

Aquesta indiferència o menyspreu per la naturalesa, que el pagès sempre ha vist esquerpa, capriciosa i indomable, provoca aquest sentiment d´apatia contemplativa. La natura és important si serveix, si és útil, pràctica i domesticables, sinó és una nosa. El pagès quan veu unes noves hortalisses, llegums, arbres, no pregunta: «què són?», sinó: «de què en feu, per a què serveixen?». Si la resposta és per «fer bonic» i no són comestibles, no li interessen. Tot i això algunes pageses sensibles tenien a l´hort dels homes un raconet per les flors, que regaven amorosament, però més enllà de les flors tota la resta era menjar.

En Josep Pla en el llibre Els pagesos afirma que només parlen de dues coses, les més fonamentals, l´estat del temps i diners. No acostumen a riure, mai estan del tot contents, remuguen tant que esdevenen uns rondinaires.

En una conversa privada amb l´escriptor li vaig recordar aquest tret psicològic del pagès; va sentir-se reconfortat i el completà dient-me: «Ara aquesta personalitat la trobem en els amos dels hotels i fondes de la Costa Brava. Sempre protesten, sempre pateixen i mai se´ls veu alegres i miri vostè (em tractava de vostè i jo tenia vint anys) amb els diners que guanyen cada temporada haurien d´estar molt contents i per fi deixar de rondinar sempre».

En Josep Pla, com el va definir en Joan Fuster, era un «kulak», un petit propietari rústic amb masovers, refinat i culte, dotat meravellosament d´una gran capacitat superba per l´enginy literari i per això és el millor narrador català del segle XX.