Odiant com odien el foraster, el diferent i el que no és de la seva tribu ètnica o financera, sembla lògic que alguns patriotes hagin generat també la «turismofòbia» que aquests dies campa per Espanya. Després de tot, els turistes són gent de fora i es mereixen que els punxin les rodes del bus i se'ls commini a abandonar Barcelona o qualsevol altre lloc amb pintades en què s'ha substituït el vell «Yankee, go home» pel «Tourists, go home».

El secessionisme extrem abunda en manies, com alguna gent del passat. Als seus partidaris no els agrada el capitalisme, consideren un engany la democràcia burgesa i, segons els seus detractors, patirien també una variant lleu de la hidrofòbia, que en grec antic és l'aversió a l'aigua, encara que també un sinònim de la ràbia.

Aquesta del turisme podria ser una reacció una mica tardana contra el fundador del diabòlic Partit Popular, Manuel Fraga, qui sent ministre del ram en un govern de l'Innombrable va omplir Espanya de sueques, guiris i paradors. Des d'aquella infausta data -farà cosa de mig segle-, l'afluència d'estrangers no ha parat de créixer fins a convertir Espanya en la segona o tercera potència turística mundial.

En els seus començaments el turisme era un gran invent: o així ho sostenia almenys el títol d'una pel·lícula setantera protagonitzada per l'inefable Paco Martínez Soria. L'actor era la icona d'aquella Espanya de boina i càntir que tant va contribuir a civilitzar l'arribada al país d'hordes de guiris amb sandàlies i pantalons curts.

A més de biquinis, molts d'aquells primers turistes portaven amb ells estranys costums i idees democràtiques que a poc a poc van anar eixamplant la perspectiva mental dels nadius, poc viatjats llavors i sotmesos a les estretors de la moral franquista.

El turisme va ajudar també a finançar el desenvolupament d'Espanya durant el tardofranquisme i, el que és més important, a liberalitzar els costums lleument calderonians que el règim havia imposat al país. I a crear, accessòriament, una poderosa indústria hotelera que avui gestiona gran part dels equipaments de Cuba, Llatinoamèrica i, en menor mesura, Europa.

Certament, l'allau turística pot resultar incòmoda per a les poblacions locals que alhora se'n beneficien. Sobretot en llocs com Venècia, Florència, Praga, Santiago, Nova York o la mateixa Barcelona que aquests dies apareix a tots els diaris del món a causa de la sorollosa guerrilla antiturística. I això que encara no han començat a arribar els xinesos per milions.

Vist pel costat bo, l'invent del turisme resulta, però, un magnífic negoci. No és que Espanya visqui en exclusiva d'aquesta activitat, com es diu una mica exageradament per aquí; però la veritat és que ajudar, ajuda prou a l'equilibri dels comptes del país. I potser els seus ingressos contribueixin a diversificar l'economia, com suggereix -suposem- el fort increment de les exportacions. Res d'això commourà, lògicament, els coratjosos lluitadors que volen erradicar el turisme i les seves inevitables molèsties. Pot ser que sigui una política de campanar, però almenys resulta coherent amb els seus desitjos de tornar als hàbits comunals de la tribu i a la puresa original dels costums locals. L'Arcàdia feliç té un preu.