Amb l'evident auge de l'independentisme hi ha gent que intenta trobar un fil nou de la història. L'altre dia un amic em va dir que aquells que van votar «no» a la Constitució espanyola l'any 1978 tenien raó. Un altre em diu que els referents es troben amb Terra Lliure i Època. Un altre em diu que va ser un error a la transició no fer cas del que deia el PSAN, que plantejava la independència dels Països Catalans. Altres reivindiquen un grup de soldats de la Primera Guerra Mundial i un grupet de catalans de Cuba. He quedat esgarrifat. També m'he emprenyat en el tracte que es dona als presos de la Model. Que no hi hagi obrers ni gent del PSUC és una autèntica barbaritat que allunya de l'emancipació nacional amplis sectors de la ciutadania. A banda de falsejar la realitat no és intel·ligent. La Constitució espanyola va ser un gran avenç o potser era millor « los principios fundamentales del Movimiento Nacional»? No fotem. Soc dels que pensa que la correlació de forces no permetia altra cosa. Potser el fet de militar aquells anys al PSUC em dona una visió clara del que es podia o no es podia fer. Altres que s'ho miraven des de la barrera per no jugar-se-la o des de petits partits d'esquerra radical creien que es podia tirar pel recte, quan només comptaven amb 10.000 militants.

Qui ara reivindica la tradició de la lluita armada no entén res del que passa. Ha estat precisament la fi d'ETA el que ha permès el procés sobiranista català. ETA ha estat l'aliat més persistent per a l'extrema dreta espanyola.

La part de la dreta catalana que s'ha tornat independentista ara s'ha adonat que per ser indepe cal ser republicà. Em fa gràcia. I és clar, s'han quedat sense referents i rebusquen en el passat els seus ancestres desesperadament. No cal que ho facin, no trobaran res decent en els seus revesavis: carlins i ultres de tota mena. Fins i tot trobaran -oh, sorpresa!- que a Catalunya els liberals són els republicans d'esquerres.

En fi, l'independentisme, si vol aconseguir ser hegemònic definitivament ha de reivindicar la tradició republicana federal de Pi i Margall, la tradició obrerista de Salvador Seguí o Josep Moix, la republicana dels anys trenta amb Francesc Macià o Lluís Companys, la dels catalans als camps nazis, la de la resistència amb Marcel·lí Masana o Gregorio López Raimundo, de les Comissions Obreres que van posar les bases de l'antifranquisme, de l'Assemblea de Catalunya. Si l'independentisme no agafa la baula central de l'esquerra catalana mai aconseguirà ser hegemònica. Si la dreta no té ara referents decents és el seu problema, l'esquerra en té de sobra. Com escrivia Abdó Terrades: «Ja la campana sona. Lo poble vol ser rei.»