En poc temps han passat coses en el món dels museus a tot Catalunya i específicament a Girona, dignes de consideració. La primera, el consens bàsic al voltant del document: Museus 2030. Pla de Museus de Catalunya. En segon lloc, la consolidació de les Xarxes Territorials de Museus, que el Pla reconeix i recull explícitament, com un instrument cooperatiu de coordinació dels Museus en un territori. En el cas de Girona hem d'afegir-hi primer la signatura del compromís institucional per a la intervenció museogràfica a Casa Pastors (Ajuntament, Diputació i Generalitat) amb l'objectiu de desenvolupar-hi un projecte de Museu d'Art (modern i contemporani) per dir-ho amb les paraules del dia de la signatura; segonament, l'anunci del lloguer del local del Pou Rodó que havia ocupat la Fundació Espais i que esdevindrà la seu central del Bòlit com a centre d'art contemporani, i finalment l'encàrrec de la redacció d'un pla d'ordenació museística que repensi l'oferta i l'estructura dels Museus de la Ciutat en l'horitzó dels propers quaranta anys.

La suma de totes aquestes notícies concentrades en poc temps indica de forma prou eloqüent que ens trobem davant un moment de canvi de model, d'un final d'etapa i de la necessària planificació del futur per tal de superar l'actual situació i plantejar amb ambició una nova estructura per a una nova oferta.

- Una mica d'història: Per tal d'entendre la complexitat de la situació actual és convenient de recular en el temps i prendre consciència de quina era la situació en els anys seixanta i setanta. No es tracta pas de fer arqueologia sinó de disposar de la perspectiva suficient per entendre que el moment de canvi actual és l'expressió d'una crisi de creixement i la culminació d'una etapa que ha tret els Museus de Girona del marasme i de la paràlisi de fa quaranta anys.

La primera vegada que vaig escriure sobre Museus va ser l'any 1966 en aquest mateix diari, aleshores Los Sitios, quan tenia divuit anys i plantejava (31 de maig de 1966) la necessitat d'una renovació total del Museu Diocesà. Hi vaig tornar passats uns anys, el 1973, en aquest cas a la revista figuerenca Canigó (n. 317, 3 de novembre de 1973) amb l'article «El Museu i els Museus de Girona». En tots dos casos hi proposava la transformació del Palau Episcopal en un nou Museu d'Art i el trasllat a Casa Carles de les dependències del Bisbat i de la Cúria. Hi feia també una diagnosi de l'estat força deplorable de l'oferta de Museus de la Ciutat pel fet que uns estaven pràcticament tancats i inaccessibles (Museu Diocesà), d'altres havien quedat obsolets i concentrats en un passat carrincló (Museu d'Història de la Ciutat, encara a la casa de la família Pla) i d'altres eren més un laboratori d'arqueologia i un dipòsit de peces que un Museu efectiu (Museu de Sant Pere de Galligants). De fet, l'única oferta operativa era en aquells moments el Tresor de la Catedral instal·lat a les Sales Capitulars.

- Un aire de renovació: El primer viratge d'aquella situació es va produir l'abril de 1979 amb la inauguració de les primeres sales del Museu d'Art al Palau Episcopal després d'un acord bàsic entre la Diputació i el Bisbat al que s'incorporaria de ple la Generalitat de Catalunya i en menor mesura, i més simbòlica, l'Ajuntament de Girona. Des d'aquella data simbòlica fins ara s'ha anat produint un canvi d'escala de l'oferta museística de la Ciutat fins al punt que la situació actual queda molt lluny de la que denunciàvem en els anys seixanta i setanta.

D'una banda, les successives reformes del Palau Episcopal i de la Casa Falló han anat consolidant el Museu d'Art com un Museu de referència pel que fa a l'època medieval, el Renaixement, el Barroc i també les manifestacions artístiques dels segles XIX i XX. L'encaix en un edifici antic té avantatges i inconvenients però en el seu moment va ser una opció estratègica que reforçava la voluntat de dinamitzar el centre històric de la ciutat.

Per altra part, l'Ajuntament de Girona va decidir traslladar el Museu d'Història de la Ciutat a l'antic Institut (convent de Caputxins) i plantejar una nova proposta que si bé ara necessita d'una total remodelació ha representat una nova mirada a la història de la ciutat i ha fet aportacions notables i d'impacte amb les exposicions monogràfiques de cada any per Fires, el repàs a la història de la ciutat en les exposicions més recents i la incorporació temporal a les seves sales de les col·leccions del MNAC en els anys 1987, 1988 i 1991. El patrimoni municipal d'art ha experimentat en aquests anys un creixement quantitatiu i també qualitatiu molt rellevant i les col·leccions són un bagatge que reclama nous plantejaments. També l'Ajuntament va ajudar a remoure les aigües massa tranquil·les dels Museus primer amb la creació successiva del Centre d'Estudis Nahmànides i el Museu d'Història dels Jueus i més endavant amb l'adquisició i la presentació com una oferta singular del Museu del Cinema, col·lecció Tomàs Mallol. Encara dins de l'àmbit municipal, de forma complementària, experimental i subsidiària, el Bòlit a Sant Nicolau i a les Sales de la Rambla (ara sala) ha anat buscant sempre els camins de la modernitat contemporània i tractant de sacsejar el panorama de la creació amb les ofertes més innovadores.

No cal dir que la incorporació de la casa Masó, i la tasca que desplega la seva Fundació, ha afegit una peça delicada i sensible molt en el to d'algunes cases-museu familiars de centreEuropa que ens ajuden a entendre millor la societat del moment.

Finalment, l'antic Museu Provincial, el Museu d'Arqueologia de Sant Pere de Galligants acompanyat pel SAM de Pedret, ha esdevingut un centre de recerca i d'exposicions que ha hagut de superar també les limitacions del seu propi espai, el gran monument que és per si mateix el monestir de Sant Pere de Galligants i el seu claustre.

- Els interrogants del futur: Amb aquest panorama no es pot pas dir que les coses no hagin canviat, ben al contrari. Però en les actuals circumstàncies podem dir que el simbolisme que representa la finalització del conveni de la Generalitat i la Diputació amb el Bisbat indica clarament un fi de cicle. 1979 queda ja molt lluny i si bé durant un temps semblava que trigaria a vèncer el termini relativament llarg d'aquell conveni fundacional, el temps és inexorable i ha vençut.

Aquest venciment, el conveni per la Casa Pastors, la nova aposta per l'art contemporani i la indefinició manifesta pel que fa a la incorporació d'aquest mateix art contemporani a l'oferta de la ciutat són, junt amb l'adquisició de la col·lecció i el fons documental Santos Torroella, els ingredients principals que caldrà abordar a partir d'ara. Sense perdre de vista que les col·leccions i els fons de Fidel Aguilar, d' Àngel Marsà, de Domènec Fita, d' Emília Xargay, d' Enric Marquès, de Francesc Torres Monsó, entre d'altres, reclamen una atenció i un tractament específic que haurà de combinar les tasques expositives d'una banda i les de catalogació, conservació i dipòsit, de l'altra. Hem arribat a una nova cruïlla plena d'interrogants i plena de reptes. Vet aquí el futur. Això dona, com a mínim, per a un altre article. I sobretot dona per a un debat ciutadà inexcusable.