Ningú ignora que el meu dentista és un àngel, de manera que les meves paràboles odontològiques es refereixen a col·legues seus. Quan un pacient abandona adolorit el poltre de tortures dentals, és inusual que el següent malalt li recrimini al doctor:

- Què t'ha fet, aquell?

Es consideraria un greu insult a un professional que ha intentat solucionar una situació complicada. L'única diferència deontològica entre el dentista i el periodista és que el segon només ha d'infligir dolor a qui s'ho mereix, davant de l'ecumenisme del primer. Malgrat això, cada vegada que escrius un article crític i singularitzat en data recent, saps que el comentari més freqüent serà:

- Què t'ha fet, aquell?

La rèplica correcta seria:

- L'article respon precisament al que aquell t'ha fet a tu.

Per descomptat, no es tracta de sermonejar, per la qual cosa recomano un encongiment d'espatlles. Al meu parer, la proliferació de la tornada apendicular «què t'ha fet, aquell» s'ha d'entendre com l'apoteosi del capitalisme, que els ingenus anomenen economia col·laborativa. En el periodisme tradicional es podia concebre l'altruisme en la crítica, amb independència de l'encert en el cop de destral. Des de la perspectiva economicista, l'al·lusió personal es tradueix per «més val que aquell t'hagi fet alguna cosa greu, per justificar l'energia gratuïta que has malbaratat».

Fins i tot per als que tenim la convicció que aquesta professió mai serà presa seriosament, resulta exòtica la insinuació que cada retret ha de comportar la promesa d'un terròs de sucre o una venjança. Les estocades donades i rebudes s'interpretaven com els fruits d'una esgrima reglamentada contra els poderosos, tan habitual que de vegades costava amagar la sospita de fingiment. L'exigència que aquell t'hagi fet alguna cosa abans de procedir a l'especejament pot provocar una onada d'abandonaments, a part que concedeix a l'aquell en qüestió un notable avantatge de partida. D'això es tractava, potser.