Xavier: «Crec que va ser Truman Capote qui va dir que el fet que alguna cosa sigui certa no significa que sigui convincent, ni en la vida ni en l'art. No vull posar-me pedant, no tan d'hora com a mínim i sense haver-me pres ja el primer gintònic despertador, però alguna cosa així podria dir sobre la meva vida. Sí, tot el que em passa és cert perquè és clar que no soc una figura fictícia i existeixo com a ésser humà (encara que de vegades dubto de la meva condició de persona un cop superats els cinc gintònics), però res del que ha passat últimament és convincent. Vull dir que si en fessin una novel·la no se la creuria ningú. No ho explicaré perquè no soc un exhibicionista, però donaré una pista: com pitjor ho faig a la feina més m'apugen, com pitjor tracto les dones més m'estimen, com més canalla soc amb els meus amics més em busquen, com més sincer em mostro menys em creuen. Això, per començar, però aquí acabo, no vull donar més pistes de les necessàries sobre el meu grau de deformació professional i sentimental. Si el destí existeix, m'ha reservat un planning absurd sobre el qual no tinc control. Serà fàcil acusar les meves querències alcohòliques de moltes de les meves accions però no seria just: les pitjors decisions de la meva vida les he pres sobri, inclosa la de divorciar-me de l'única dona que mai em va posar contra l'espasa i la paret ni va anteposar els interessos personals als comuns. És temptador preguntar-se si arrencar-la de la meva vida va ser com deixar anar un globus sense lligar-lo, sobtadament comença a volar a velocitats insospitades sense adonar-se que mentre ho fa, en un vol dislocat i febril, va perdent l'aire que el mantenia inflat i aviat caurà sense forces a terra. Segur que a ella li agradaria saber el que em pregunto, però fa temps que només m'envolto de dones que no necessiten respostes».
