Es pot «encaixar» Catalunya amb Espanya? Em penso que suposar que això és possible, si no hi ha poderosos canvis, és com la quadratura del cercle. Espanya -antigament el nom de la península ibèrica, incloent per tant Portugal- és un nom segrestat pels castellans. Quan els interessa, representa només l'Espanya profunda, cavernària (però també «progre», atenció!), monolingüe i monocultural, és a dir, «no nacionalista», «federalista» i «constitucionalista» (així s'autoanomenen), l'Espanya ultranacionalista del « vino español» amb agror de franquisme, de la « canción española», dels toros amb mort, de l'« estanquera» i la « tortilla española». O de la Paella nacional o la sangria, i naturalment, les Tapas i la truita de patates. Tot ben espanyol -és a dir, tot ben castellà. Espanya ens ha tret dels mapes, i som desconeguts al món. Són altament il·lustratives les entrevistes a turistes que es publiquen al suplement d'estiu del Diari de Girona, on pràcticament tots els turistes -fins i tot els que venen al nostre país fa més de 30 anys- ignoren que es troben a Catalunya i, com a souvenirs diuen que compraran sevillanes i coses similars. I quan se'ls pregunta per si han tastat la gastronomia local, absolutament tots diuen que sí, la Paella, les Tapas, dos plats espanyols. I els més avançats diuen que també han tastat « calamares» (sic), « pulpo» i patates braves. Olé tu! De fet, tenen molt poca part de culpa: Espanya ens ha tret del món, i encara avui, en la publicitat turística, es presenta com un país castellà, monocultural i monolingüe, i això és impossible que canviï mai, està en el seu ADN fundacional. Els pedaços proposats pels socialistes -de Felipe González a Pedro Sánchez- sobre allò de «nació de nacions» són una impossible ridiculesa, quan no un insult envers els catalans, que per sempre serien subsidiaris dels espanyols, espanyols de segona.

Catalunya, d'entrada, no és Espanya, des del moment que a la llengua de Berceo l'anomenen -i sense possibililitat de tornada enrere- llengua espanyola (que, per tant, s'oposa al gallec, al basc i al català que, naturalment, no ho són). Si parlem de cuina catalana (com de cuina basca o gallega), doncs, ho fem per oposició a la cuina espanyola -igual que la cuina escocesa no és anglesa.

No som espanyols per a algunes coses: però des que la cuina catalana -després de la basca- podria tenir una projecció internacional, els mitjans espanyols -i els d'aquí que fan la gara-gara a Espanya, que són la majoria-, s'omplen la boca de cantar les glòries de la « cocina española» (el rei Borbó dixit) associada a Ferran Adrià, Carme Ruscalleda o Joan Roca -com si els noms d'aquests cuiners, o el lloc on treballen, no indiqués que formen part de la cultura catalana-, de la marca «Catalunya» -no de l'espanyola-, sinònim de castellana. Dins aquest context, no és d'estranyar que en publicacions de l'anterior Generalitat, fetes per coneguts gastrònoms, s'anomenés «Llevant» al País Valencià i herbes similars. Els nostres periodistes gastronòmics, alguns restauradors -sobretot els restaurants propietat de xinesos!-, el diari La Vanguardia, en general, abonen el discurs o bé de la «cuina mediterrània» -per no anomenar-la catalana- o senzillament de la cuina espanyola. La cuina catalana o no existeix o és reduïda a una excrecència folklòrica.