Ajuda'm a saber (2): Un altre món?

12.08.2017 | 07:12

El cap de pocs segons, es va encendre el llum i va il·luminar un passadís llarg i interminable ple de portes a cada banda. Un misteriós i caòtic xivarri semblava sortir de totes elles. En Lluc va obrir-ne una i va veure un club nocturn ple de gent, amb un pianista tocant en un petit escenari il·luminat amb una llum zenital imponent. Asseguda sobre el piano, una rossa exuberant amb vestit negre de cua cantava, amb veu sensual, una versió lenta de l' Stand by me. En acabar, la gent va començar a aplaudir emocionada. En Lluc va tancar la porta sense entendre què havia vist i va avançar fins a la porta del costat. La va obrir i li va aparèixer un saloon brut i polsegós amb una bona pila de cowboys bevent whisky a la barra i d'altres jugant al pòquer a les taules. Tot d'una, va entrar un nou pistoler quasi adolescent, amb cara de pocs amics, que va avançar fins a situar-se a l'esquena d'un que bevia a la barra com si res. Els altres es van anar apartant dissimuladament tot augurant un duel imminent. «Per què ho has fet? Per què m'has suspès?», va preguntar el jove. L'home de la barra es va girar i el va mirar amb menyspreu. Era més gran, de mitjana edat i posat maquiavèl·lic. «Perquè no has fotut res en tot el curs, sapastre!», va replicar desafiant. El jove va fer que no amb el cap i li va clavar un cop de puny, fet que va donar peu a una batussa. En Lluc va tancar la porta. Seguia sense entendre res però ara s'ho començava a passar bé. Es va apropar a una nova porta i la va obrir impacient. Davant seu, una piscina sumptuosa i aromàtica plena de pètals de rosa, il·luminada amb infinitat d'espelmes i una munió d'homes i dones fornicant lliurement. Semblaven ben bé unes termes romanes. Un parell de dones, en veure'l tafanejar des de la porta, van començar a riure i a fer-li senyals inequívocs perquè s'hi afegís. En Lluc va somriure i, totalment abstret per aquell suggerent panorama, va intentar entrar-hi però just en aquell moment alguna cosa el va arrossegar cap a fora. I la porta es va tancar. Al seu costat l'esperava un ancià grassonet i boterut vestit amb una toga.

- Es pot saber què hi fas, aquí? - va preguntar-li aïrat.

- No ho sé... He sentit una veu que em cridava i...

- Només pots entrar a la cambra assignada, no et despistis!

- No ho entenc...

- Si entres on no toca podries quedar-hi atrapat per sempre. I ara disculpa'm, que m'esperen!

 L'home va obrir la porta de la bacanal i s'hi va ficar a tota pressa. En Lluc es va quedar allà, amb cara de circumstàncies, durant uns quants segons més; seguia confós i encara més amb això de la «cambra assignada». Què havia volgut dir? Tenia alguna relació amb la dolça veu de nena? Llavors va caure en el fet que feia estona que no la sentia i va mirar d'afinar l'oïda. I va funcionar: d'entre el caòtic xivarri que projectaven les cambres va poder sentir-la de nou, tot i que molt dèbilment, com si vingués del fons del passadís.

(continuarà)

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema