Cartes

12.08.2017 | 07:12

Carta d´agraïment a la residència
Els Pins
Paquita Vilarrodona Planas L´Armentera
En general a la raça humana ens costa una mica reconèixer en veu alta la feina ben feta i les virtuts dels altres. És per aquest motiu que voldria posar de manifest la gran professionalitat, humanitat, paciència, respecte i comprensió del personal de la residència Els Pins de l´Escala.
A mida que es van fent anys es van perdent facultats, i el nostre pare, que havia sigut emprenedor, valent, decidit, lluitador, molt treballador i il·lusionat per la vida, va anar necessitant cada cop més ajuda. El fet de plantejar-nos una residència ens va fer sentir com si l´apartéssim de les nostres vides, ell que tot ho havia fet per nosaltres. Va ser una decisió molt dura. Va ser molt dura perquè desconeixíem la professionalitat i calidesa de tot el personal de la residència Els Pins de l´Escala.
Ells ens van acompanyar en totes les dificultats que anaven sorgint. Ja no estàvem sols per ajudar el pare, érem un equip, i a més a més, sent un equip, ens va tocar la part més bonica, que era poder estar cada tarda amb el pare jugant al dòmino i passar una estona entretinguda. Gràcies a aquest equip tan fantàstic, un dels nostres millors records d´aquest últim any del pare són les partides de dòmino amb altres residents i els seus familiars.
Per tant, moltíssimes gràcies a tota la gran família de la residència Els Pins.


Espanya es desertitza
Lola Arpa Vilallonga Tècnica jardinera i membre de TCRP (The Climate Reality Project). mas Palet, Peratallada
Fa deu anys vaig formar part d´un moviment global mediambiental, The Climate Reality Project, amb un grup de voluntaris que teníem com a fita conscienciar els ciutadans de la crisi planetària de l´escalfament global i com afrontar- lo. Uns cursos previs de formació basats en el polèmic llibre Una veritat incòmoda (An inconvenient truth d´Al Gore) ens informarien de les greus conseqüències per al planeta en cas de no prendre mesures dràstiques en un futur. Segons dades, la península Ibèrica, el país d´Europa més ric en biodiversitat, per la seva situació geogràfica entre dos mars i propera al continent africà, seria el país que més patiria els efectes del canvi climàtic.
Malgrat els múltiples escèptics, sembla ser que aquell llibre tindria raó. Durant la passada dècada, més de 50.000 incendis naturals o provocats... (on són les sentències per als responsables dels delictes d´incendi?) han arrasat milers d´hectàrees de bosc, arbrat i matoll i de moment aquest any ja hem superat de sobres les xifres d´hectàrees cremades l´any passat. Si seguim amb aquest ritme, la manca de massa verda anirà fent pujar les temperatures de manera imparable, les onades de calor aniran en augment i en menys de vint anys la península Ibèrica es convertirà en un desert.
Dins l´estudi de Finlàndia de l´arquitecte Alvar Aalto, hi ha anotada una frase que diu «el bosc pot sobreviure sense l´home, però l´home mai podrà viure sense el bosc».


El ressorgiment de la bufetada educativa
Raquel Rico Marín GIRONA
Em molesta i m´inquieta a parts iguals, aquesta nova moda de la defensa de la plantofada ben donada per educar els nens. «A mi em van pegar de petit i he sortit bé», diuen els acèrrims defensors de la bufetada educativa. De veritat? Has sortit bé? Segur? Ets capaç de gestionar la frustració? Tens facilitat per relacionar-te amb els altres o ets d´aquells que diu «és que no m´agrada que em toquin»? No tens problemes per controlar la teva ira sense colpejar alguna cosa o algú?
Parem-nos a pensar en les conseqüències del «bolet» a temps: Per un costat, hi haurà el nen que ho assumirà com a quelcom que s´ha merescut, perquè clar, és tan dolent, una mena de monstre que només es mereix que el peguin, ja que si li expliquen les coses es veu que no ho entendrà perquè deu ser «curtet», i així creixerà, esperant sempre l´hòstia sanadora dels pares, dels companys de l´escola, de les seves parelles, dels seus propis fills als quals ha educat amb mà dura... però clar, alguna cosa haurà fet per merèixer-s´ho. I llavors tenim aquells que no són submisos, s´empassen les llàgrimes davant dels pares que l´acaben d´agredir, però trauran la ràbia sotmetent els altres per demostrar-se a si mateixos que són els poderosos i no els sotmesos tendint a l´agressivitat per autoreafirmar-se.
Agredir, amenaçar, insultar, assetjar, etc. per molt educatiu que us sembli, és violència, i la violència és molt perillosa perquè sotmet, crea frustracions i desproveeix de dignitat. Educar a base de cops no fa nens i nenes dòcils, fa adults amb problemes per gestionar les seves emocions i els seus actes. En definitiva, colpejar a temps fa mal tota la vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema