Donald Trump ha respost a les bravates del president nord-coreà Kim Jong-un amb unes declaracions explosives: «Serà millor que Corea del Nord deixi d'amenaçar els Estats Units o es trobarà amb una fúria i un foc mai vistos al món». L'escalada de tensions evidencia els límits de la diplomàcia, sobretot quan el govern d'un país es troba en mans d'un dictador no només perillós sinó especialment inestable. Els míssils nord-coreans apunten cap a dos estrets aliats dels americans: Corea del Sud -amb qui Pyongyang està encara oficialment en guerra- i el Japó; però, a més, les fanfarronades de Kim Jong-un arriben ja a enclavaments nord-americans, com l'illa de Guam, Hawaii o les principals ciutats de la Costa Oest del país. Una filtració de l'espionatge, publicada aquests dies per The Washington Post, posava l'accent en la capacitat nuclear que ha desenvolupat l'exèrcit nord-coreà -o, almenys, en com de prop s'hi trobaria-, a més de l'arsenal químic amb què compta. No hi ha dubte que en aquest tipus d'assumptes no podem refiar-nos en excés de les filtracions, ja que molt sovint responen a determinats interessos més que a la mateixa veritat. Segurament ni els Estats Units saben massa bé el que succeeix a l'interior del país asiàtic -un dels règims més hermètics del món- ni tampoc estan al corrent de les intencions reals del dictador Kim Jong-un. Cal, per tant, mantenir certa prudència davant de la pujada de to d'aquests dies. Perillosa, és clar, però no del tot inusual.
En la mateixa mesura que Corea del Nord ha anat incrementant la seva capacitat balística de llarg abast -amb una infinitat de fracassos, convé recordar-ho-, el règim comunista s'ha especialitzat a llançar amenaces sense complir-ne cap. Hi ha una mica d'autopropaganda en tota aquesta retòrica incendiària i també una mica d'excusa per anar depurant el règim de manera paranoica. No serà la primera ni l'última vegada, ja que res uneix més que la invenció d'un enemic intern o extern. I, en el cas de Trump, tampoc és la primera vegada que les seves paraules no van acompanyades de fets, com va passar -sense anar més lluny- amb el polèmic mur a la frontera amb Mèxic. És a dir, que probablement la fúria i el foc es quedin al camp de les fanfarronades. En un conflicte nuclear, cap opció és bona. Per a ningú.
Realment, més enllà de les paraules res indica que Washington estigui preparant la logística d'una ofensiva a gran escala contra Pyongyang, de la mateixa manera que resultaria del tot inesperat un atac de Corea del Nord, ja sigui contra els Estats Units o contra els seus veïns del sud. Fins i tot els casos evidents de bogeria -el de Kim Jong-un- mantenen certa lògica interna. I és possible que la retòrica militar i els assajos balístics tinguin un component més aviat defensiu, com una amenaça contra els que pretenen enderrocar el règim, que no pas pròpiament agressiu. I sobre Trump, podem pensar que també parla en clau interna, conscient que el populisme és un llenguatge que entenen a la perfecció els seus votants i més en un moment en el qual el prestigi del mateix Trump està en hores baixes. Hem de suposar que la fúria i el foc es quedaran en això, en simples paraules. L'alternativa és massa dolenta.
