El pixaner com a símptoma

Amorrat a la paret de disseny feta amb còdols de riu i ferro rovellat que marca el límit de l'aparcament del capdemunt del parc Monar, a Salt, l'home canvia l'oli de les olives sense cap rubor. Vesteix uniforme blau fosc, que duu imprès al dors de la samarreta el logotip de l'Ajuntament, la casa de tots: és un treballador de la brigada, que ha tingut una emergència fisiològica i ha optat per l'opció que acostumen a triar els gossos que sovint passegen per aquella zona: resoldre-la allà mateix, pixar-se a cara descoberta entre dos cotxes aparcats. Un veí contempla l'escena i l'adverteix que allò que fa és molt lleig. El pixaner, però, prossegueix amb la micció; en acabat, s'espolsa en «Sidru» (no em preguntin per què, però aquest era el nom amb què la meva mare es referia, fa una bona colla d'anys, massa, a l'òrgan sexual masculí), l'endreça i se'n torna a la feina. Aquí no ha passat res. Bufeta buida, terra moll i pudent. Provar de buscar un bar o una botiga -a escassos cinquanta metres del lloc de la pixarada n'hi ha un parell o tres- era massa complicat per a aquest empleat municipal que respon als retrets del veí amb cara més aviat de fàstic. Ben mirat, només ha expulsat uns quants decilitres d'orina que amb una mica de sort s'evaporarà al cap d'uns minuts. O sí, que passa? Perquè: i si tots féssim el mateix, aquí tinc pixera i aquí pixo? L'escena d'ahir fa pena.