Epifania al càmping

13.08.2017 | 07:14

Els que cobrem per escriure un article setmanal al diari, quan arriben les vacances tenim dues opcions. O preparem un grapat de papers, abans d´anar-nos-en, i que es vagin publicant mentre som a les muntanyes i a les platges i a les ciutats, o ens enduem l´ordinador i continuem lliurant l´article en fresc, sovint escrit en condicions peculiars. La primera opció ens allunya de l´actualitat mundial. La segona opció, o bé produeix articles personalíssims sobre les vacances de l´articulista (si té flaca per la crònica), o bé segrega ratlles força insípides sobre els falsos universals de la calma, la introspecció i la humanitat.
Escric des d´un càmping de les Landes franceses, prop d´un estany putrefacte. Amb un pleinairisme esvelt, l´ordinador damunt la taula plegable del Decathlon, a la vista de tothom, acompanyat per un quinto a mig beure, per un cigarret a mig cremar. Al meu voltant la gent juga a petanca, entra i surt dels lavabos i dutxes amb xancletes, la tovallola al coll i el necesser sota l´ala. El catàleg anatòmic és considerable. Mentrestant, l´Atlàntic ens envia núvols que ara i adés ens tanquen una estona en furgonetes i tendes. La rapidesa dels campistes experts, per desparar i parar el campament em commou. Presento un banyador arrapat que ressalta la meva figura d´inadaptat a l´entorn.
A mig escriure l´article, el veí de parcel·la ha vingut, amb un peto impermeable i botes, amb una canya de pescar i un cubell. Ens ha regalat tres truites de riu i m´ha preguntat què escrivia. Més aviat per què. Li he dit que feia una columna dominical per al Diari de Girona. Li ha semblat una idea esplèndida, i ha afegit:
– A França no posem trossets de pernil salat dins les truites, quan les cuinem. Sal i quatre herbes.
Tres, dos, un: el càmping ens acosta a la fisiologia i a la traça prehistòriques. El campista en té prou amb una corda i un tendal per muntar un palau on sopar delicadeses de fogonet, coronades per la pinassa involuntària. La quantitat de ginys que surten dels vehicles deixa en joguina el repertori del fuster, del cirurgià. I el grumoll humà, que buida i es renta frec a frec, fa pensar en el temps de les coves arcàdiques. Jo, que sóc aprensiu, que considero innecessària la simfonia compartida de sorolls corporals, i que no he fet el servei militar, al càmping he retrobat una mena de comunió primigènia. Al càmping no hi ha cap diferència entre el catedràtic de Vigo (l´altre veí nostre) i el regalador de truites (mecànic llenguadocià). Eructen, riuen i es graten com dos mariners de conjuntura.
Plou cada dos per tres. Les nuvolades són magnífiques. Cau la tarda. Les olors de vianda al foc, els clecs dels pots de conserva, el campament es prepara per sopar. Corredisses de criatures. Grups de petanca que recullen. Trona. Cau un ruixat. Un cap de núvol. Després s´entreobre el cel. I un arc de Sant Martí paralitza tota activitat. Els campistes mirem enlaire, en silenci, quiets, com diuen els manuals que feien els cavernícoles, abans de fabricar la Religió.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema